2

TENGO
Una idea una mica diferent

El primer record d’en Tengo era de quan tenia un any i mig: la seva mare es treia la brusa, s’abaixava els tirants dels sostenidors i deixava que un home que no era el seu pare li xucl?s els mugrons. Al llitet hi havia un nen, que devia ser en Tengo, que els observava fent de tercera part. ?O potser es tractava del seu germ? bess?? No: el nen que hi havia all? devia ser en Tengo mateix, d’un any i mig. Aix? l’hi deia la intu?ci?. El nen tancava els ulls i dormia respirant profundament. Aquest era el primer record de la vida d’en Tengo. Aquesta visi?, que havia durat uns deu segons, li havia quedat gravada v?vidament a la mem?ria. Ni abans ni despr?s no hi havia res. Aquest era l’?nic record isolat que s’al?ava a la seva ment sobre les aig?es t?rboles de l’oblit, com la torre d’una ciutat coberta per les onades d’una inundaci?.

Cada vegada que en tenia l’ocasi?, en Tengo preguntava a la gent que coneixia a partir de quina edat es pot conservar el primer record. La majoria deia que era a partir dels quatre o els cinc anys, o a partir dels tres, com a molt d’hora: no hi havia ni un sol cas de record m?s antic. Aix? passa perqu? no ?s com a m?nim fins als tres anys que els nens tenen prou enteniment per observar els fets que passen al seu voltant i ser-ne conscients. Tot el que els passa en els estadis anteriors ho veuen com una mena de caos impossible de desxifrar. Per a ells, el m?n ?s una mena de pasta informe i relliscosa, sense cap estructura, que no es pot agafar per enlloc i no deixa records al cervell, sin? que passa volant per davant de la finestra.

?bviament, un infant d’un any i mig no pot ser conscient de qu? implica que un home que no ?s el seu pare li xucli els mugrons a la seva mare: aix? ?s indubtable. Per tant, suposant que el record d’en Tengo fos real, ?caldria pensar que potser aquesta escena que va veure li va quedar gravada a la retina sense que en fes cap judici, com si es tract?s d’una c?mera que es limita a captar la combinaci? de llums i ombres d’un objecte i l’enregistra mec?nicament a la pel·l?cula? ?I que despr?s, a mesura que la seva capacitat de raonament augmentava, an?s analitzant aquella imatge fixa emmagatzemada i conferint-hi sentit? Per?, ?pot passar, realment, una cosa aix?? ??s possible, que el cervell d’un lactant pugui guardar una imatge com aquesta?

?O potser es tractava, senzillament, d’un record fals? ?Potser se l’havia inventat m?s tard la seva pr?pia consci?ncia, per alguna ra?? Un record fictici: en Tengo havia reflexionat a bastament sobre aquesta possibilitat. Finalment, per?, va arribar a la conclusi? que no devia ser el cas: era un record massa viu i massa convincent perqu? es tract?s d’una invenci?. La llum, l’olor, els batecs del cor: tot tenia un realisme tan aclaparador que no podia ser mentida. A m?s a m?s, la hip?tesi que realment aquesta escena havia tingut lloc permetia explicar un seguit d’altres coses, tant des del punt de vista l?gic com emocional.

Aquesta pel·l?cula tan real, que no durava m?s de deu segons, arribava sense soluci? de continu?tat: sense cap av?s previ, ni ajornament possible. No trucava a la porta: visitava en Tengo de sobte quan anava en tren, quan escrivia una f?rmula a la pissarra, quan menjava, quan parlava amb alg? -com, per exemple, ara-. Irrompia amb la for?a aclaparadora d’un tsunami silenci?s, i quan se n’adonava ja la tenia plantada davant dels ulls i perdia la for?a de bra?os i cames. El temps quedava aturat, l’aire perdia densitat i li costava respirar. Totes les persones i coses del seu voltant deixaven de tenir cap relaci? amb ell, i aquella pantalla l?quida li engolia tot el cos. Tanmateix, la sensaci? que el m?n quedava sumit en la penombra no li feia perdre gens de consci?ncia: senzillament avan?ava per un altre carril, i en alguns aspectes els seus sentits encara estaven m?s esmolats que abans. No tenia por, per? no podia mantenir els ulls oberts perqu? les parpelles se li tancaven amb for?a, i sentia els sons del voltant com si li arribessin de lluny. Veia aquella pel·l?cula tan familiar projectada una vegada i una altra sobre la pantalla de la consci?ncia. Totes les parts del cos li comen?aven a suar, i notava que la camisa se li humitejava sota les aixelles. Es posava a tremolar de cap a peus, i els batecs del cor se li acceleraven i es feien m?s forts.

Quan estava acompanyat, en Tengo feia veure que es marejava. Realment, all? s’assemblava a un rodament de cap: nom?s calia deixar passar un moment perqu? tot torn?s a ser com sempre. Es treia el mocador de la butxaca, es tapava la boca i es quedava quiet, aixecant nom?s la m? per indicar a l’altra persona que no era res, que no es preocup?s. De vegades li passava al cap de trenta segons i altres s’allargava m?s d’un minut. Mentrestant, es repetia la mateixa pel·l?cula mec?nicament, com si alg? hagu?s posat un reproductor de v?deo en mode de repetici?. La mare es treia els tirants dels sostenidors i un home que no se sabia d’on havia sortit li xuclava els mugrons durs. Havia tancat els ulls i deixava anar un sospir profund. A l’aire surava, lleu, l’olor nost?lgica de la llet materna. En un infant, l’olfacte ?s el sentit m?s desenvolupat. L’olfacte ensenya moltes coses: en alguns moments, ho ensenya tot. L’aire es convertia en un l?quid esp?s i no sentia res, llevat del so amortit del seu propi cor.

Mira aix?, li deien ells dos. Mir? nom?s aix?, li deien. Tu ets aqu? i no pots anar a cap altre lloc, li deien. I li repetien aquest missatge un cop, i un altre, i un altre.

Aquesta vegada, l’«atac» va durar for?a. En Tengo va tancar els ulls, es va posar com sempre el mocador a la boca i va serrar les dents. No sabia quant de temps podia durar: l’?nic que podia fer era mirar de calcular-ho, un cop acabat, a partir del grau de cansament del seu cos. I ara estava completament esgotat: mai no s’havia cansat d’aquesta manera. Va trigar for?a estona a poder obrir els ulls. Intentava recuperar la consci?ncia al m?s aviat possible, per? els m?sculs i els ?rgans interns s’hi resistien, com si fos un animal que hagu?s errat el moment de l’any i es despert?s de la hibernaci? abans d’hora.

– Ei, Tengo! -el cridava alg? des de feia una estona. La veu li arribava molt apagada, com si l’estigu?s sentint des de les profunditats d’una cova. Va encertar a recordar que Tengo era el seu nom.- ?Qu? passa? ?T’ha tornat a passar all?? ?Est?s b?? -li demanava la veu. Aquesta vegada la sentia una mica m?s a prop.

Finalment va tornar a obrir els ulls, va enfocar la vista i es va observar la m? dreta, que aferrava l’extrem de la taula. Va comprovar que el m?n existia, que no s’havia desintegrat, i que ell era all? i continuava sent ell mateix. Se sentia olor de suat, una olor una mica punyent, com la que es percep davant de les g?bies d’alguns animals del zoo. No hi havia cap dubte, per?, que era ell qui l’emanava.

Tenia set: va allargar la m? per agafar el got d’aigua que hi havia damunt la taula i se’n va beure la meitat, amb compte de no vessar-la. Un cop va haver descansat i va tornar a respirar amb un ritme regular, en va beure la meitat que quedava. A poc a poc la consci?ncia anava recuperant el lloc que li pertocava, i els sentits f?sics tornaven a la normalitat. Va deixar el got buit sobre la taula i es va eixugar els llavis amb el mocador.

– Perd?. Ja estic b? -va dir. Va confirmar que la persona que tenia asseguda al davant era en Komatsu; havien quedat en una cafeteria de prop de l’estaci? de Shinjuku per parlar de feina. Ara ja sentia les veus de la gent del voltant a un volum normal. La parella que tenien asseguda a la taula del costat els mirava amb cara de curiositat. La cambrera estava dreta a prop seu, amb una expressi? d’inquietud: potser tenia por que aquell client li vomit?s damunt el seient. En Tengo va al?ar el cap i va assentir somrient, com si volgu?s dir-li que no hi havia cap problema, que no es preocup?s.

– ?Vols dir que no ?s un atac d’alguna cosa, aix?? -li va preguntar en Komatsu.

– No, no ?s res important. Nom?s ?s una mena de mareig, encara que bastant fort -va respondre en Tengo. Encara se sentia la veu com si no fos la seva, per? ja s’hi assemblava una mica m?s.

– Pots tenir un bon disgust, si et ve un atac d’aquests mentre condueixes -va remarcar en Komatsu mirant en Tengo als ulls.

– No condueixo.

– Val m?s aix?. Tinc un conegut que ?s al·l?rgic al pol·len que un dia, conduint, va comen?ar a esternudar i es va encastar a un pal d’electricitat. Per? aix? que tens tu no s?n nom?s esternuts, Tengo. La primera vegada vaig quedar gla?at, encara que a partir de la segona ja t’hi comences a acostumar una mica.

– Em sap greu.

En Tengo va agafar la tassa de caf? i en va fer un glop. No tenia cap gust: tan sols era un l?quid calent que li baixava gola avall.

– ?Vols que demanem un altre got d’aigua? -li va demanar en Komatsu.

En Tengo va fer que no amb el cap.

– No, no cal. Ja estic m?s tranquil.

En Komatsu es va treure un paquet de Marlboro de la butxaca de l’americana, es va posar un cigarret a la boca i el va encendre amb un dels llumins de la cafeteria. Tot seguit va fer un cop d’ull al rellotge.

– ?I de qu? era, doncs, que parl?vem? -va preguntar en Tengo, que volia tornar a la normalitat tan aviat com fos possible.

– S?, ?de qu? parl?vem, nosaltres dos? -va dir en Komatsu, aixecant una mica la vista i pensant un moment, o b? fent veure que pensava; ni en Tengo no ho hauria sabut dir. En la manera de moure’s i de parlar d’en Komatsu hi havia una part que era, com a m?nim, teatral.- Ah, s?, parl?vem d’aquella noia, la Fukaeri. I tamb? de Cris?lide d’aire.

En Tengo va assentir: sobre la Fukaeri i Cris?lide d’aire. En Komatsu n’havia comen?at a parlar, per? la conversa havia quedat interrompuda quan s’havia produ?t l’«atac». En Tengo va treure de la cartera un plec de fotoc?pies del text i el va deixar damunt la taula; va posar-hi la m? al damunt per tornar-ne a sentir el tacte.

– Ja t’ho vaig explicar per sobre quan vam parlar per tel?fon: b?sicament, el m?s interessant de Cris?lide d’aire ?s que no imita ning?. Tractant-se de l’obra d’una principiant, ?s ins?lit que no hi hagi cap part que vulgui assemblar-se a cap altra cosa -va dir en Tengo, triant les paraules amb cura-. ?s veritat, que la redacci? ?s molt descuidada i l’elecci? de paraules, molt pobra. Per comen?ar, el t?tol ja confon «cris?lide» amb «capoll», i, si ens hi pos?ssim, trobar?em tots els exemples que volgu?ssim, com aquest. Per?, com a m?nim, hi ha alguna cosa, en la hist?ria, que t’enganxa. Tot i que l’argument general t? un car?cter fant?stic, els detalls de les descripcions s?n incre?blement realistes, i aquest equilibri ?s molt interessant. No s? si s’hauria de dir que aquesta combinaci? ?s fruit de l’originalitat o b? de la fatalitat, i ?s possible que el text no arribi a tenir el m?nim de qualitat exigible. Per? al final, quan te l’acabes de llegir, et provoca una mena de reacci? silenciosa, encara que nom?s sigui una mena d’incomoditat, una sensaci? estranya impossible d’explicar.

En Komatsu va mirar en Tengo sense dir res, mentre ell tornava a buscar les paraules adequades.

– No volia deixar aquesta obra fora del proc?s de selecci? nom?s perqu? la redacci? no sigui gaire bona -va continuar en Tengo-. Durant els anys que fa que treballo he llegit un fotimer d’originals que ens han enviat. B?, potser seria m?s exacte dir que me’ls he mirat en diagonal, m?s que no pas que me’ls he llegit. Algunes obres estaven relativament ben escrites, mentre que altres, no cal dir que la immensa majoria, no hi havia per on agafar-les. Per?, sigui com sigui, de tot aquest munt d’obres que m’he mirat, Cris?lide d’aire ?s la primera que m’ha provocat una reacci?, ni que sigui moment?nia. Aquesta ?s la primera vegada que quan acabo de llegir un text em v?nen ganes de tornar-lo a llegir des del comen?ament.

– Vaja -va fer en Komatsu. Va treure el fum del cigarret amb expressi? d’indifer?ncia i va cloure els llavis. En Tengo feia for?a temps que tractava en Komatsu, per?, i no es va deixar enganyar per aquest posat. Sabia que molt sovint aquest home mostrava uns sentiments que no tenien cap relaci?, o que eren totalment contraris, amb els que sentia realment, i per aquest motiu va esperar pacientment que continu?s parlant.

– Jo tamb? me l’he llegida -va dir en Komatsu, despr?s de fer una pausa-. Quan em vas trucar, me la vaig llegir immediatament. Per?, realment, ?s un desastre. Hi ha frases que no tenen ni cap ni peus, que no s’acaba d’entendre ni qu? volen dir. Abans d’escriure una novel·la, potser s’hauria de comen?ar pel comen?ament i aprendre a escriure frases.

– Per? te la vas llegir fins al final. ?Oi que s??

En Komatsu va somriure, amb un somr?s que semblava arrencat del fons d’un calaix que no se sol obrir.

– S?, tens tota la ra?. Me la vaig llegir fins al final. Jo mateix vaig quedar de pedra: en principi, les obres que presenten els autors nous no me les llegeixo mai del tot, fins al final. I en vaig rellegir algunes parts i tot. ?s un fet tan ins?lit com una alineaci? de planetes: aix? t’ho reconec.

– Per tant, aquesta obra t? alguna cosa, ?no?

En Komatsu va deixar el cigarret al cendrer i es va fregar l’aleta del nas amb el dit del mig de la m? dreta, per? no va respondre a la pregunta que li havia fet en Tengo.

– Aquesta noia nom?s t? disset anys i encara va a l’institut -va dir en Tengo-. L’?nic que passa ?s que no t? la pr?ctica de llegir i escriure hist?ries. ?s veritat, que amb aquesta obra ?s impossible que guanyi el premi per a nous autors, per? valdria la pena que la inclogu?ssim entre els finalistes. Tu tens prou poder de decisi? per poder-ho fer, ?no? Aix?, segur que n’escriuria una altra.

– Vaja -va tornar a fer en Komatsu, badallant amb posat avorrit. Va fer un glop d’aigua del seu got.- Escolta, Tengo, pensa-hi b?, qu? passaria si inclogu?ssim una obra tan barroera entre els finalistes. Quedarien esparverats, els membres del jurat; potser s’enfadarien i tot. Per comen?ar, no se la llegirien fins al final. Tots quatre s?n escriptors en actiu, i tots estan molt ocupats. Es mirarien per sobre les dues primeres p?gines i la llan?arien a la paperera sense contemplacions, pensant que aix? ho podria haver escrit un alumne de prim?ria. ?Et penses que em farien cap cas, si els expliqu?s, mentre em fregava les mans, que aix? ?s un diamant en brut que nom?s cal polir? Potser s?, que tinc prou poder de decisi? per influir-hi, per? aquesta influ?ncia m’estimo m?s reservar-me-la per quan tinguem una obra amb m?s suc.

– ?O sigui que prefereixes que la descartem, i ja est??

– Aix? no ho he dit -va fer en Komatsu, fregant-se l’aleta del nas-. Tinc una idea una mica diferent, per a aquesta obra.

– Una idea una mica diferent… -va repetir en Tengo, que percebia un mat?s un p?l sinistre en aquests mots.

– Dius que el que hem de fer ?s confiar que la seva pr?xima obra ser? millor -va continuar en Komatsu-. ?s clar que a mi tamb? m’agradaria confiar-hi: una de les coses que ens fa m?s feli?os als editors ?s dedicar el nostre temps a formar autors joves. ?s molt emocionant observar el cel nocturn quan s’ha aclarit i descobrir una estrella nova abans que ning?. Per?, si et dic la veritat, em costa molt pensar que aquesta noia escriur? res m?s. Ja fa vint anys que m’hi guanyo la vida, en aquest negoci, i durant aquest temps he vist comen?ar i acabar les carreres d’uns quants autors. He apr?s a distingir entre els autors que tenen futur i els autors dels quals no es pot esperar res. I, si em permets que t’ho digui, crec que, malauradament, d’aquesta noia no se’n pot esperar res. Ni una obra, ni dues, ni tres. Per comen?ar, en aquesta novel·la res no fa pensar que amb temps i esfor? pogu?s arribar enlloc. Per molt que esper?ssim, no en traur?em res: ens quedar?em amb un pam de nas. I ho penso perqu? l’autora no sembla tenir, ni remotament, cap desig d’escriure un bon text, o d’aprendre a redactar b?. Els qui saben escriure, o b? tenen un talent innat, o b? s’esforcen com b?sties fins que n’aprenen, i jo diria que aquesta Fukaeri no ?s ni dels uns ni dels altres. Pel que he llegit, ni t? un talent natural ni sembla tenir cap desig d’esfor?ar-se. Per qu?, no ho s?, per? no sembla tenir, d’entrada, cap inter?s per l’escriptura. El que s? que t? ?s ganes d’explicar una hist?ria, unes ganes molt grans. Aix? t’ho reconec: amb un text sense polir ha aconseguit atreure la teva atenci? i que jo em lleg?s la hist?ria fins al final, i, s’hi t’hi pares a pensar, aix? no ?s pas poca cosa. Per?, igualment, com a novel·lista no t? futur: menys futur que una cigala a l’hivern. Em sembla que t’estic decebent, per? si t’he de ser franc, aix? ?s el que penso.

En Tengo va reflexionar sobre el que havia sentit: en Komatsu tenia una part de ra?, i el que no es podia negar era el seu instint com a editor.

– Per?, ?no estaria malament, oi, donar-li una oportunitat? -va preguntar.

– ?Vols dir llan?ar-la a l’aigua i comprovar si ?s capa? de nedar o si s’enfonsa?

– S?, simplificant una mica.

– Jo ja he provocat unes quantes morts liter?ries sense necessitat, i no tinc ganes de veure ofegar-se a ning? m?s.

– ?I qu? me’n dius, del meu cas, doncs?

– Tu, com a m?nim, treballes -va dir en Komatsu mesurant les paraules-. Pel que jo veig, no hi estalvies esfor?os, i tens una actitud molt humil, envers l’ofici d’escriure. ?I per qu?? Doncs perqu? escriure t’agrada. Aix? tamb? ho valoro molt, de tu. El do m?s important que ha de tenir alg? que aspiri a ser novel·lista ?s l’amor per l’escriptura.

– Per? amb aix? no n’hi ha prou.

– No, ?s clar, amb aix? no n’hi ha prou: hi ha d’haver «alguna cosa especial». A mi, com a m?nim, m’ha d’oferir alguna cosa que jo no sigui capa? d’esgotar en la lectura. En les novel·les, el que valoro m?s ?s que tinguin alguna cosa que se m’escapa. Quan ho entenc tot, no m’interessen gens ni mica. De fet, no cal ni dir-ho: ?s un fet elemental.

En Tengo va callar un moment, abans de tornar a parlar:

– I en aix? que ha escrit la Fukaeri, ?hi ha alguna cosa que se t’escapi?

– S? que hi ?s, ?s clar. Aquesta noia t? alguna cosa important a dir: quina cosa, no ho s?, per? la t?. Ella ho sap, tu ho saps, i jo tamb? ho s?. Aix? ?s evident per a tothom, tan evident com el fum que s’al?a d’una foguera encesa una tarda sense vent. Per? escolta, Tengo: potser aix? que aquesta noia t? entre les mans ?s massa gros, per a ella.

– No podem esperar que nedi, si la llancem a l’aigua.

– Aix? mateix -va dir en Komatsu.

– ?O sigui que no la deixarem entre els finalistes?

– Exactament -va respondre en Komatsu. Va tor?ar els llavis i va posar totes dues mans damunt la taula.- Ara haur? de triar molt b? les paraules, per dir-te el que et vull dir.

En Tengo va agafar la tassa de caf?, va mirar el que hi quedava i la va tornar a deixar. En Komatsu encara no deia res. Va ser en Tengo qui va parlar:

– Ara m’explicar?s quina era aquesta «idea una mica diferent» que deies, ?oi?

En Komatsu va entretancar els ulls com un professor que tingu?s un alumne brillant davant seu. Va fer que s? amb el cap, a poc a poc.

– Aix? mateix.

En Komatsu era un home for?a impenetrable. No era f?cil endevinar qu? pensava o qu? sentia, a partir de la seva expressi? o el seu to de veu. D’altra banda, ell mateix no semblava divertir-se pas poc creant cortines de fum per amagar-se de l’interlocutor. Tenia una ment molt ?gil, i era de la mena de persones que prenen decisions amb independ?ncia de les expectatives dels altres i despr?s els n’informen. Tampoc no feia ostentacions innecess?ries, per? havia llegit una gran quantitat de llibres i tenia coneixements profunds en disciplines molt diverses. I no solament tenia molts coneixements, sin? tamb? molta intu?ci? a l’hora de valorar autors i obres. Potser tamb? tenia algun prejudici, per? considerava que els prejudicis constitu?en un element important de la veritat.

No era, en principi, home de gaires paraules i no li agradava donar explicacions, per? quan calia era capa? d’exposar la seva opini? amb l?gica i intel·lig?ncia. Quan volia, podia arribar a ser molt morda?: apuntava al punt feble del rival i l’atacava amb un comentari breu i ben dirigit. Tenia uns gustos personals molt marcats sobre les persones i les obres, i les que no suportava eren molt m?s nombroses que les que li agradaven. Naturalment, tamb? hi havia molta m?s gent que no li tenia gens de simpatia que gent que n’hi tenia. Fins a cert punt, per?, ell mateix ho buscava: en Tengo pensava que, de fet, li agradava la soledat, i que fins i tot es divertia fent que els altres s’allunyessin d’ell o, directament, caient-los malament. Una de les seves m?ximes era que els esperits penetrants no sorgeixen en ambients favorables.

En Komatsu tenia quaranta-cinc anys, setze m?s que en Tengo. Es dedicava en cos i ?nima a la seva feina d’editor d’una revista liter?ria i era for?a conegut en el m?n editorial, per? ning? no sabia res de la seva vida personal, perqu? a la feina no parlava amb ning? de q?estions privades. En Tengo no sabia absolutament res sobre on havia nascut, on s’havia criat o on vivia actualment. Per estona que parlessin, aquests temes no sortien mai a la conversa. La gent s’estranyava que alg? tan poc afable, que defugia el tracte amb els altres i que tenia una actitud de menyspreu envers el m?n literari, reb?s tants originals, per? aix?, a ell, no semblava molestar-lo gaire, i quan en necessitava aconseguia textos d’autors famosos. Ja havia passat diverses vegades que un n?mero de la revista havia pogut sortir gr?cies a ell. Per aix?, encara que no caigu?s b?, tothom el tenia en compte.

Corria el rumor que durant les protestes contra la renovaci? del Tractat de Seguretat entre el Jap? i els Estats Units de l’any 1960, quan en Komatsu era alumne de la Facultat de Literatura de la Universitat de T?quio, formava part del grup que va dirigir la revolta dels estudiants, i que era molt a prop de la Michiko Kanba a la manifestaci? en qu? ella va morir a causa de la viol?ncia de les forces policials, i que ell mateix va acabar amb una ferida for?a greu. En Tengo no sabia si aix? era veritat o no, per? en sentir aquest rumor va pensar, senzillament, que era plausible. Era alt i molt prim, tenia la boca exageradament grossa i el nas exageradament petit, les cames i els bra?os molt llargs, i taques de nicotina a la punta dels dits: recordava una mica els antics revolucionaris reconvertits en intel·lectuals que surten a les obres de la literatura russa del segle xix. No somreia gaire, per? quan ho feia, el somriure li omplia tota la cara, sense que, tanmateix, se’l vei?s especialment divertit: semblava nom?s un bruixot molt experimentat que somreia sard?nicament mentre es preparava per fer una profecia ominosa. Anava net i ben vestit, per? sempre portava roba semblant, potser per mostrar al m?n que la roba no li interessava. Una americana de pota de gall, una camisa blanca de cot? d’Oxford o b? un polo gris clar sense corbata, uns pantalons grisos i unes sabates de vellut integraven una mena d’uniforme que duia sempre, i que feia venir a la ment la imatge de l’armari que devia tenir a casa seva, amb mitja dotzena d’americanes de pota de gall de tres botons, nom?s lleugerament diferents pel que fa al color, el teixit i la mida, meticulosament raspallades i penjades; potser fins i tot posava un n?mero a cada jaqueta, per no confondre-les.

Tenia els cabells durs com filferros, i els de la part del davant li comen?aven a venir una mica blancs. Els duia tan esbullats que li tapaven les orelles, sempre d’una llargada que demostrava que ja feia una setmana que hauria d’haver anat al barber: en Tengo no ho entenia, com s’ho feia. De vegades, la seva mirada es tornava penetrant com la llum dels estels d’una nit d’hivern. Quan, per alguna ra?, quedava callat, el seu silenci era tan inescrutable com la cara fosca de la lluna: perdia tota l’expressi?, i fins i tot semblava que li baix?s la temperatura del cos.

En Tengo coneixia en Komatsu des de feia uns cinc anys. Havia presentat una obra al concurs de nous autors de la revista que editava en Komatsu, i havia quedat entre els finalistes. En Komatsu li va trucar i li va dir que volia quedar amb ell per parlar-hi. Es van trobar en una cafeteria de Shinjuku -la mateixa on eren ara-, i en Komatsu li va anunciar que era probable que amb l’obra que havia presentat no guany?s aquella edici? del concurs -efectivament, no la va guanyar-, per? que a ell, personalment, li havia agradat molt. «No ?s que et vulgui fer sentir en deute amb mi, per? ?s molt estrany, que jo li digui aix? a alg?», li va comentar. (En Tengo encara no ho sabia, llavors, per? realment era aix?.) I li va demanar que li deix?s llegir la pr?xima obra que escriv?s abans que a ning? altre. En Tengo li va dir que ho faria.

En Komatsu tamb? volia saber quina mena de persona era, en Tengo: com l’havien educat i qu? feia, actualment. En Tengo li va explicar, amb la m?xima sinceritat possible, tot el que hi havia per explicar. Va cr?ixer a Ichikawa, a la prefectura de Chiba. La seva mare havia mort pocs anys despr?s que ell nasqu?s, a causa d’una malaltia, o com a m?nim aix? era el que li havia explicat el seu pare. No tenia germans. El pare no es va tornar a casar, i va pujar en Tengo tot sol. El seu pare treballava de recaptador de l’impost de l’NHK, per? ara tenia Alzheimer i vivia en una resid?ncia geri?trica que hi havia a l’extrem sud de la pen?nsula de B?s?. En Tengo s’havia graduat en una instituci? de la Universitat de Tsukuba que duia el curi?s nom d’Institut de Matem?tiques de la Facultat de Ci?ncies de la Vida del Primer Cl?ster de Facultats, i compaginava l’escriptura de narrativa amb la feina com a professor en una acad?mia de Yoyogi. Despr?s de graduar-se hauria pogut intentar ser professor de matem?tiques als instituts de la seva prefectura d’origen, per? es va estimar m?s fer classes en acad?mies, perqu? aix? li permetia, fins a cert punt, tenir m?s llibertat d’horaris. Vivia sol en un petit apartament del barri de K?enji.

Ni ell mateix hauria sabut dir si volia convertir-se en novel·lista professional. Tampoc no sabia si tenia talent per a la narrativa: l’?nic que sabia amb tota certesa ?s que no podia passar sense escriure hist?ries. Per a ell, escriure era una cosa molt semblant a respirar. En Komatsu no li va fer cap comentari especial: va limitar-se a escoltar atentament el que li explicava en Tengo.

No hauria sabut dir per qu?, per? semblava que en Komatsu tenia un inter?s personal per en Tengo. En Tengo tenia un cos for?a robust -des de la secund?ria obligat?ria fins a la universitat va ser un dels lluitadors m?s importants del club de judo-, i uns ulls que recordaven els d’un pag?s matiner. Duia els cabells tallats molt curts, sempre se’l veia moreno a causa del seu to de pell, tenia les orelles rodones i arrugades com coliflors i no tenia l’aspecte ni de jove escriptor ni de professor de matem?tiques; aix?, aparentment, tamb? li agradava a en Komatsu. Aix? que acabava una hist?ria nova, en Tengo la portava a en Komatsu i ell se la llegia i li deia qu? en pensava. Llavors, en Tengo la revisava tenint en compte els seus consells. Quan li donava la versi? revisada, en Komatsu li tornava a donar indicacions noves, com si fos un entrenador que a poc a poc va apujant el llist?.

– Potser, en el teu cas, necessitar?s for?a temps -li deia en Komatsu-, per? no has de tenir pressa: tingues paci?ncia i escriu cada dia, sense descans. I guarda tot el que puguis, del que hagis escrit, perqu? algun dia et podria ser ?til. -I en Tengo li deia que s?.

En Komatsu tamb? passava a en Tengo petits treballs d’escriptura, textos que apareixien sense signar en una revista femenina que publicava la seva editorial. Duia a terme qualsevol enc?rrec que li donava, des d’articles que s’havien de reescriure i petites ressenyes sobre pel·l?cules estrenades o llibres acabats de publicar, fins a prediccions astrol?giques. Aquestes prediccions, que escrivia a l’atzar, tenien molt bona acollida, perqu? sovint les encertava. Un cop va escriure: «Compte amb un terratr?mol que hi pot haver a primera hora del mat?», i, efectivament, hi va haver un gran terratr?mol a primera hora. Aquests enc?rrecs li proporcionaven entrades puntuals de diners que li anaven molt b?, i tamb? li servien com a exercicis de redacci?. Sempre s’alegrava quan veia els textos que havia escrit, fossin de la mena que fossin, impresos en les publicacions exposades a les llibreries.

Al cap d’un temps va encomanar-li la tasca de fer una primera lectura de les obres presentades al concurs de nous autors de la revista. Era una mica estrany que alg? que es podria haver presentat al concurs de nous autors lleg?s les obres d’altres candidats, per? a en Tengo no li amo?nava especialment la situaci? en qu? es trobava, i feia una valoraci? justa de les obres. Llegir muntanyes de novel·les avorrides i mal escrites li va permetre tenir un ?ntim coneixement de qu? era una novel·la avorrida i mal escrita. A cada edici?, d’entre el centenar d’obres presentades, n’escollia un m?xim de deu que semblaven tenir un cert sentit i les duia a en Komatsu, acompanyades, cadascuna, d’un informe que descrivia la impressi? que li havien fet. Finalment, s’escollien cinc finalistes entre els quals els quatre membres del jurat seleccionaven el nou autor guanyador.

A m?s d’en Tengo, hi havia altres persones que cobraven per fer les primeres lectures de les obres, i diversos editors, a m?s d’en Komatsu, que en feien la primera selecci?. Es volia que el proc?s fos just, per? tampoc no hi havia necessitat que els editors llegissin personalment totes les obres. Per alt que fos el nombre d’obres presentades, com a m?xim n’hi havia dues o tres que tenien algun inter?s, i no havia manera que passessin inadvertides, les lleg?s qui les lleg?s. Les obres que en Tengo havia presentat havien quedat entre les finalistes en tres ocasions. Evidentment, no va ser mai en Tengo mateix qui va fer passar la seva obra, sin? els dos altres encarregats de fer les primeres lectures, i en Komatsu, com a cap de la redacci?. Cap d’aquestes obres no va aconseguir el premi, per? en Tengo no es va desanimar, en part perqu? tenia gravades a la ment les paraules d’en Komatsu, que li havia dit que era q?esti? de dedicar-hi temps, i en part perqu? ell mateix no tenia una pressa especial per convertir-se en novel·lista.

Si organitzava b? els continguts de les classes, podia quedar-se a casa fent el que volgu?s quatre dies a la setmana. Feia set anys que treballava de professor a la mateixa acad?mia, per? tenia for?a bona reputaci? entre els alumnes, perqu? ensenyant anava al gra, no es perdia en disquisicions i era capa? de respondre a l’instant a qualsevol pregunta. Per a sorpresa seva, tenia talent per parlar davant dels alumnes: explicava b?, tenia bona veu i sabia fer acudits per animar la classe quan calia. Fins que va comen?ar a treballar de professor pensava que no servia per parlar davant de la gent. Fins i tot ara, quan havia de parlar cara a cara amb alg?, de vegades es posava nervi?s i no li sortien les paraules. Quan es trobava en una reuni? de poques persones, acabava fent totalment el paper d’o?dor. Tanmateix, quan pujava a la tarima i es trobava davant d’un nombre indeterminat d’estudiants, el cap se li aclaria de sobte i podia parlar tranquil·lament tota l’estona que calgu?s. Realment, els ?ssers humans som una cosa ben incomprensible, pensava sempre.

No tenia queixa del sou. No es pot dir que fos gaire alt, per? l’acad?mia pagava d’acord amb el grau de compet?ncia de cada professor. Cada cert temps es feien enquestes als alumnes per saber-ne el grau de satisfacci? respecte dels professors, i com m?s alt era, m?s ben retribu?t estava el professor. Aix? era per evitar que altres acad?mies s’enduguessin els millors. (De fet, en Tengo havia rebut unes quantes propostes de ca?adors de talents.) Aix? no passava en les acad?mies normals: el sou depenia de l’antiguitat, i eren els caps els qui prenien decisions sobre la vida de la gent, sense tenir gens en compte la seva capacitat o popularitat. Ell fins i tot s’ho passava b?, amb la feina de l’acad?mia: la majoria dels alumnes assistien a les classes tenint molt clar l’objectiu d’aprovar els ex?mens d’ingr?s a la universitat, i les seguien amb molt?ssim inter?s. No calia que el professor fes res, a banda de la classe estricta. Aix? era molt d’agrair, per a en Tengo: no tenia cap necessitat de molestar-se amb problemes com ara la mala conducta dels alumnes o les infraccions de les regles de l’escola: n’hi havia prou de plantar-se a la tarima i ensenyar a resoldre els problemes de matem?tiques. I en Tengo tenia un talent innat, per resoldre exercicis purament conceptuals que exigien fer servir els nombres com a eina.

Quan era a casa, solia llevar-se d’hora i escriure fins ben entrada la tarda. Una ploma Montblanc, tinta de color blau i paper pautat per escriure: aix? era tot el que necessitava per sentir-se completament satisfet. Un cop a la setmana venia una amiga seva, una dona casada, a l’apartament i passaven la tarda junts. Era evident que aquella relaci? amb una dona deu anys m?s gran que ell no anava enlloc, la qual cosa li donava una informalitat que no feia que perd?s, per?, gens de subst?ncia. Als vespres feia llargues passejades, i quan queia la nit llegia un llibre tot sol mentre escoltava m?sica. No mirava la televisi?: quan venia el cobrador de l’NHK es negava educadament a pagar-li argumentant que no tenia televisor: «No en tinc, de deb?. Si vol, pot entrar i comprovar-ho vost? mateix». Per? mai no entraven al seu apartament: als cobradors de l’NHK no els est? perm?s, entrar a les cases.

– Jo estic pensant en una cosa una mica m?s gran -va dir en Komatsu.

– ?En una cosa m?s gran?

– S?. No dic que un premi per a nous autors sigui poc, per? vull aspirar a alguna cosa m?s.

En Tengo va callar. No sabia qu? es proposava, en Komatsu, per? es va adonar que all? era una mica t?rbol.

– El premi Akutagawa -va dir en Komatsu, despr?s d’una pausa for?a llarga.

– El premi Akutagawa -va repetir en Tengo, com si escriv?s les paraules del seu interlocutor amb car?cters molt grossos, fent servir un bast?, a la sorra molla de la platja.

– El premi Akutagawa. Fins i tot tu, que saps tan poc del m?n, el deus con?ixer, ?no? Llavors sortiria als titulars dels diaris i a les not?cies de la televisi?.

– Perdona, Komatsu, ?s que no s? si et segueixo. ?Que encara parlem de la Fukaeri?

– S?: parlem de la Fukaeri i de Cris?lide d’aire. No ha sortit cap altre tema de conversa, a part d’aquest, ?no?

En Tengo es va mossegar el llavi i va intentar deduir el fil l?gic que hi devia haver darrere d’aquestes paraules.

– Per?, ?que no m’has estat dient que aquesta obra no era prou bona per guanyar el concurs de nous autors? ?Que tal com est? no va enlloc?

– Aix? mateix: tal com est?, no va enlloc. Aix? ?s una veritat com un temple.

En Tengo va necessitar temps per pensar.

– ?s a dir, m’est?s dient que s’ha de refer el text que s’ha presentat.

– No s’hi pot fer cap altra cosa. N’hi ha molts, de casos d’obres prometedores que s’han presentat a un concurs i que s’han refet seguint els consells de l’editor. No ?s pas res d’ins?lit. Per? aquesta vegada no ser? la mateixa autora qui la reescrigui, sin? una altra persona.

– ?Una altra persona? -es va sorprendre en Tengo, per? ja sabia la resposta a aquesta pregunta abans de fer-la. Nom?s l’havia plantejada per si de cas.

– La reescriur?s tu -va dir en Komatsu.

En Tengo va buscar les paraules adequades, per? no les va trobar. Va fer un sospir i va dir:

– Per? escolta, Komatsu: no hi ha prou temps, per refer l’obra per al concurs. S’ha de tornar a escriure pr?cticament des de zero, de cap a peus, perqu? tingui una mica de sentit.

– ?s clar, s’ha de refer de cap a peus. S’ha de deixar l’estructura de la hist?ria tal com est?, i tamb? s’ha de mantenir el to estil?stic tant com es pugui, per? pr?cticament s’han de canviar totes les frases. ?s a dir, se n’ha de fer una adaptaci?. Tu t’encarregar?s de reescriure-la. I jo far? de productor de tot el proc?s.

– ?Vols dir, que ser? tot tan f?cil? -va dir en Tengo, com si parl?s per a ell mateix.

– Escolta’m -va dir en Komatsu, agafant la cullereta de caf? com si fos la batuta amb qu? un director d’orquestra dirigeix un solo i apuntant-la cap a en Tengo-: aquesta noia, la Fukaeri, t? alguna cosa molt especial: n’hi ha prou de llegir Cris?lide d’aire per adonar-se’n. T? una imaginaci? impressionant. Per?, malauradament, la seva redacci? no va enlloc, t’ho miris com t’ho miris. En canvi, tu s? que saps escriure: saps organitzar els continguts i tens bon gust; els teus textos s?n llargs, per? escrius frases intel·ligents i delicades. Tamb? tens for?a. Per? la Fukaeri, per contra, encara no sap ni com s’hi hauria de posar, a escriure, i de vegades no s’ent?n ni de qu? va, la seva hist?ria. En principi, se suposa que quan comences a escriure has de tenir molt clar qu? ?s, el que vols explicar, per? aquesta noia ?s com una bestioleta poruga que s’ha amagat en un cau molt profund i que no s’atreveix a sortir-ne. Sabem que est? amagada al fons del cau, per? no tenim manera de fer que en surti. ?s aix? a qu? em refereixo, quan dic que es tracta de dedicar-hi temps.

En Tengo, inc?mode, va canviar de posici? a la cadira de pl?stic sense dir res.

– ?s molt senzill -va continuar en Komatsu agitant lleument la cullereta de caf?-: el que hem de fer ?s combinar-vos a tots dos per crear un sol nou novel·lista. Vestirem la hist?ria en brut de la Fukaeri amb frases ben escrites teves. La combinaci? ?s ideal. Tu n’ets capa?, de fer-ho. ?Que no ?s per aix?, que t’he donat suport personalment fins ara? ?Oi que s?? De tota la resta, ja me n’encarrego jo. Si uniu els vostres talents, el premi per a nous autors us queda curt: podeu aspirar perfectament a l’Akutagawa. No ?s en va, que fa anys que visc d’aquesta feina: me’n conec tots els trucs, del primer a l’?ltim.

En Tengo es va quedar un moment mirant la cara d’en Komatsu amb la boca entreoberta. En Komatsu va deixar la cullereta de caf? damunt del platet; el soroll que va fer va ser estranyament fort.

– ?I qu? farem, despr?s, si aconseguim el premi Akutagawa? -va demanar en Tengo quan es va haver recuperat de la sorpresa.

– Si guanyeu l’Akutagawa, us fareu famosos. La majoria de la gent ?s incapa? de valorar si una novel·la ?s bona o no, per? ning? no es vol quedar al marge del que passa, i per aix?, si una novel·la guanya un premi i es converteix en not?cia, la gent la compra i se la llegeix, i m?s encara si l’autora ?s una noia que tot just va a l’institut. Si el llibre es ven b?, en podem treure for?a diners, i els beneficis ens els podem repartir com vulguem, entre tots tres. Ja ho arreglaria jo, aix?.

– Tant ?s, ara, com ens repartir?em els diners -va dir en Tengo amb la gola seca-. ?Vols dir que una cosa com aquesta no viola l’?tica de la teva professi?? Si el que hem fet s’arriba a descobrir, ens ficarem en un bon embolic. Tu no podries continuar treballant a l’editorial, ?oi?

– No ?s tan f?cil, que es descobreixi. Puc ser molt discret, jo, quan vull. I, a m?s a m?s, si s’arriba a fer p?blic, deixar? l’editorial amb molt de gust. No els caic gaire b?, als caps, i sempre m’han tractat for?a malament. La puc trobar molt de pressa, una altra feina. El que vull, jo, ?s riure’m del m?n literari. Vull burlar-me d’aquesta colla d’in?tils que es reuneixen en cellers foscos per alabar-se els uns als altres, llepar-se les ferides i fer-se m?tuament la traveta sense parar de donar-se import?ncia dient bajanades sobre la missi? de la literatura. Vull fer servir els mecanismes ocults del sistema per fer-los quedar com uns idiotes. ?No ho trobes divertit?

En Tengo no ho trobava especialment divertit. Pr?cticament no en tenia cap experi?ncia, encara, del m?n literari. A m?s a m?s, veure un home competent com en Komatsu a punt d’embarcar-se en una empresa tan perillosa per uns motius tan infantils li havia fet perdre moment?niament la parla.

– A mi, aix? que dius, em sona com una mena de frau.

– No s?n pas infreq?ents, les obres a quatre mans -va dir en Komatsu arrufant les celles-. La meitat de les s?ries de c?mics que es publiquen en revistes es fan aix?. Els membres de la plantilla busquen una idea i desenvolupen la hist?ria, el dibuixant en fa uns esborranys senzills i els ajudants hi afegeixen els detalls i el color: el proc?s no ?s tan diferent del de fabricar despertadors. I en l’?mbit de la novel·la hi ha exemples semblants. Les rom?ntiques, per exemple: l’editorial, que ?s qui sap com es fan, contracta un escriptor, que l’?nic que ha de fer ?s crear una hist?ria que segueixi les directrius que li donen. O sigui, que ?s com treballar en cadena, perqu? si no es fa aix? no es pot produir en massa. El que passa ?s que el m?n de l’alta literatura ?s m?s estricte i aquest sistema no es pot fer servir obertament. Per aix?, l’estrat?gia que nosaltres haurem de fer servir, en realitat, ?s la de presentar la Fukaeri com a ?nica autora del llibre. Si se sab?s, potser es produiria un cert esc?ndol, per? no infringir?em cap llei. ?s cap aqu?, cap on va la nostra ?poca. No estem parlant de Balzac o de Murasaki Shikibu, sin? solament de retocar l’obra d’una noia d’institut que fa aig?es pertot arreu i convertir-la en una obra molt millor. ?Qu? hi ha de dolent, en aix?? ?No estaria b? que, un cop millorada l’obra, en poguessin gaudir molts m?s lectors?

En Tengo va reflexionar en el que havia dit en Komatsu i va escollir les paraules amb molta cura:

– Hi ha dos problemes. Un ?s si la Fukaeri, que ?s l’autora, estar? d’acord o no que una altra persona reescrigui la seva obra. Si ella diu que no, ?s evident que s’ha acabat el br?quil. L’altre, si ella diu que s?, ?s la q?esti? de si jo s?c realment capa? de reescriure la seva hist?ria. ?s una feina molt delicada, la d’escriure una obra a quatre mans, i pot ser que no tot vagi tan rodat com et penses.

– Tu ho pots fer -va deixar anar en Komatsu sense fer cap pausa, com si ja hagu?s anticipat l’objecci? d’en Tengo-. N’estic completament segur. Aix? ?s el primer que em va venir al cap quan vaig comen?ar a llegir Cris?lide d’aire: aquesta hist?ria l’ha de reescriure en Tengo. Dit d’una altra manera: aquesta hist?ria ?s perfecta, perqu? la reescriguis tu; est? esperant que tu la refacis. ?No t’ho sembla?

En Tengo va fer que no amb el cap. No li venien les paraules.

– No hi ha cap pressa -va dir en Komatsu en veu baixa-. ?s una decisi? important. Pensa-hi amb calma dos o tres dies. Torna’t a llegir Cris?lide d’aire i pensa b? en la proposta que t’acabo de fer. Ah, s?: queda-t’ho tu, aix?.

En Komatsu es va treure un sobre marr? de la butxaca de l’americana i el va donar a en Tengo. A dins hi havia dues fotografies en color de mida est?ndard. Totes dues eren d’una noia: la primera, un retrat de pit cap amunt, i l’altra, una instant?nia de cos sencer. Semblaven fetes al mateix moment: la noia estava dreta davant de la mateixa escala, molt ?mplia. Els seus trets tenien una bellesa cl?ssica, i els cabells eren llargs i llisos. Era prima i menuda, i portava una brusa blanca. Els llavis s’esfor?aven a somriure, per? els ulls, uns ulls molt seriosos que semblaven buscar alguna cosa, s’hi resistien. En Tengo va observar una estona les dues fotografies alternativament. Sense saber per qu?, mentre les mirava va recordar l’?poca que ell tenia la mateixa edat i va sentir un lleu dolor al pit, un dolor especial que feia molt temps que no sentia. La imatge d’aquella noia tenia alguna cosa que el desvetllava.

– Aquesta ?s la Fukaeri -va explicar en Komatsu-. ?s for?a bonica, ?oi? I t? una bellesa molt natural. T? disset anys. ?s perfecta. El seu nom real ?s Eriko Fukada, per? no el farem servir: la presentarem com a Fukaeri. ?No et sembla, que se’n parlar? molt, si guanya el premi Akutagawa? Els mitjans de comunicaci? se li tiraran a sobre com un estol de ratpenats quan cau la nit. Ens prendran el llibre de les mans.

En Tengo es va preguntar, estranyat, d’on devia haver tret aquelles fotografies, en Komatsu; per presentar-se al concurs no calia donar-ne cap. Per? va decidir que valia m?s no fer cap pregunta: en part s’estimava m?s no saber-ne la resposta, la qual, d’altra banda, no aconseguia imaginar-se.

– Queda-te-les tu, les fotos. Potser et serviran d’alguna cosa -va dir en Komatsu. En Tengo va tornar a guardar les fotografies dins del sobre i les va deixar damunt de la c?pia de Cris?lide d’aire.

– Komatsu, jo no en s? pr?cticament res, de com funciona el m?n editorial, per?, fent servir el sentit com? normal i corrent, diria que aquest pla ?s molt arriscat. Un cop has dit una mentida en p?blic, has de continuar mantenint aquesta mentida per sempre, has de ser coherent amb el que has dit, i aix? no em sembla gens f?cil, ni des del punt de vista psicol?gic ni des del pr?ctic. Nom?s cal que alg? cometi un sol error per arru?nar les vides de tots. ?No t’ho sembla?

En Komatsu va agafar un altre cigarret i el va encendre.

– Tens ra?. L’objecci? que em fas t? sentit i ?s encertada: ?s veritat, que aquest pla ?s arriscat. Ara mateix, encara hi ha massa punts que no s?n prou clars, i no podem saber qu? passar?. Pot ser que fracassem i ens trobem tots en una situaci? no gens agradable; aix? ho s? prou b?. Per? mira, Tengo: despr?s d’haver pensat en tot, el meu instint em diu que tiri endavant. Perqu? una oportunitat com aquesta no te la trobes mai. Jo, fins ara, no me l’he trobada mai, i a partir d’ara segurament no me la tornar? a trobar. Potser no ?s gaire oport? comparar-ho amb una aposta, per? tenim tants bitllets, i tantes monedes per donar propines, com vulguem. Tot lliga. Si ara deixem escapar aquesta oportunitat, ens en penedirem, m?s endavant.

En Tengo observava sense dir res el somriure profundament sinistre dibuixat al rostre d’en Komatsu.

– I el m?s important de tot ?s que el que nosaltres volem ?s convertir Cris?lide d’aire en una obra millor del que ?s ara. Ha de ser bo per for?a, que aquesta hist?ria estigui m?s ben escrita. Hi ha alguna cosa molt important, en aquesta obra, alguna cosa que ha d’extreure alg? que sigui prou h?bil per fer-ho. Estic segur que tu, en el fons, tamb? penses el mateix. ?M’equivoco? Per aix? hem d’unir les nostres forces. Hem de fer un pla i aportar-hi cadascun les nostres habilitats. No ens hem d’avergonyir davant de ning?, tenint una motivaci? com aquesta.

– Per? escolta, Komatsu: per moltes raons que em donis i molts principis morals que enarboris, t’ho miris com t’ho miris, aix? ?s fraudulent. Potser no ens hem d’avergonyir davant de ning?, de la motivaci? que ens hi empeny, per? la veritat ?s que no podem deixar que ning? se n’assabenti. Hem d’actuar d’amagat, entre bastidors. I si et sembla que el terme «frau» no ?s prou adequat, pots parlar de mala fe. Potser s?, que no va en contra de la llei, per? planteja un problema moral. Que un editor refaci una obra presentada al concurs de nous autors que convoca la seva revista ?s com si, en el camp de les finances, alg? fes servir informaci? privilegiada per fer tractes. ?O no?

– No es poden comparar, la literatura i les finances: s?n dues coses completament diferents.

– ?I en qu? s?n diferents, per exemple?

– B?, doncs, per exemple, deixes de banda una cosa molt important -va respondre en Komatsu. La seva boca s’havia fet ins?litament grossa i s’obria amb un aire divertit.- O, m?s que deixar-la de banda, t’est?s esfor?ant per no veure-la. I ?s que tu mateix ja tens ganes de fer-ho. En el fons, ja has decidit que reescriur?s Cris?lide d’aire; ho s? perfectament. Tot aix? del risc i de la moral nom?s s?n excuses. Tengo: tu, ara, et mors de ganes de ser tu qui reescrigui Cris?lide d’aire. Et mors de ganes de ser tu qui extregui aix? que hi ha a l’obra de la Fukaeri. ?s aquesta la difer?ncia entre la literatura i les finances. Tant si est? b? com si est? malament, et mou una motivaci? m?s important que la dels diners. Torna a casa i examina amb calma qu? sents. Planta’t davant del mirall i estudia’t la cara atentament: hi portes escrit que ho vols fer.

Li va semblar que de sobte l’aire s’havia fet menys dens. Va mirar un moment al voltant. ?Tornaria a veure la pel·l?cula de feia un moment? No hi havia cap indici que ho fes pensar, per?. Aquell aire enrarit havia vingut d’algun altre lloc. Es va treure el mocador de la butxaca i es va eixugar la suor del front. ?Per qu? sempre tenia ra?, en Komatsu?

Contents