4

TENGO
Si aix? ?s el que vols

En Tengo es va despertar amb el so del tel?fon. Les agulles fosforescents del rellotge marcaven la una passada. No cal dir que tot estava a les fosques. De bon principi va saber que la trucada era d’en Komatsu: no coneixia ning? m?s que pogu?s trucar m?s tard de la una de la matinada, ni que fos capa? de fer sonar el tel?fon amb tanta insist?ncia, sense deixar-ho c?rrer, fins que l’altre l’hi agaf?s. A en Komatsu, el concepte d’horari li era ali?; aix? que tenia alguna idea, agafava el tel?fon i trucava, sense pensar en quina hora era. En aquell cap en forma d’ou no hi havia lloc per a pensaments prosaics, com que la trucada podria ser inoportuna perqu? era de nit, perqu? era massa d’hora, perqu? era la nit de noces d’alg? o perqu? hi havia un cad?ver de cos present.

No, per? no era de suposar que ho fes amb tothom: en Komatsu no deixava de guanyar-se el sou treballant en una empresa, i no podia ser que fes una cosa amb tant poc sentit com? indiscriminadament. Si ho feia, era precisament perqu? era a en Tengo. Per a en Komatsu, en Tengo era una mena d’extensi? de la seva pr?pia persona, igual que els bra?os o les cames, i no feia distinci? entre ell i l’altre. Per tant, si ell estava despert, assumia que en Tengo tamb? ho estava. Si no hi havia cap novetat, en Tengo se n’anava a dormir a les deu i es llevava a les sis. En general, feia una vida molt ordenada i dormia profundament, per?, si per alguna ra? el despertaven, despr?s es posava nervi?s i li costava molt tornar-se a adormir. Li havia demanat moltes vegades a en Komatsu que, sisplau, fes el favor de no trucar-li a mitjanit, com el pag?s que prega a D?u que no envi? una plaga de llagostes abans de la collita. «Molt b?, ja no et trucar? m?s, de nit», deia en Komatsu, per? aquesta promesa no arrelava gens profundament en la seva consci?ncia, i el primer ram de pluja l’arrencava d’arrel i se l’enduia.

En Tengo va sortir del llit i va anar ensopegant fins al tel?fon de la cuina. Durant el temps que va trigar, el tel?fon va sonar sense treva.

– He parlat amb la Fukaeri -li va dir en Komatsu. Com sempre, res que s’assembl?s a una salutaci? o a un pre?mbul: ni un «?que dormies?» ni un «perdona que et truqui tan tard». D?u n’hi do: mai no deixava d’admirar-se’n.

En Tengo va quedar callat, arrufant les celles en la foscor. Quan el despertaven bruscament durant la nit, el cap li trigava una estona a funcionar.

– Ei, ?que em sents?

– S? que et sento.

– Ha estat per tel?fon, per? ja hem parlat. B?, de fet gaireb? nom?s he parlat jo i ella s’ha dedicat a escoltar el que jo deia, o sigui que no es pot dir que hagi estat una conversa gaire normal, en el sentit corrent de la paraula. ?s una noia molt callada, i t? una manera de parlar una mica especial; ja ho veur?s quan hi parlis tu. B?, en tot cas, li he explicat una mica per sobre el meu pla a veure qu? li semblava, aix? de refer Cris?lide d’aire a tres bandes per convertir-la en una obra m?s bona i que pugui aspirar a guanyar el premi de nous autors. Com que parl?vem per tel?fon, per precauci? nom?s l’hi he explicat a grans trets. I li he preguntat si estava interessada a quedar per parlar dels detalls i acabar de decidir-ho. Una mica indirectament, aix? s?: jo podria tenir problemes, si parl?s massa obertament d’una cosa com aquesta.

– ?I qu? ha dit?

– Cap resposta.

– ?No t’ha donat cap resposta?

En Komatsu va fer una pausa t?ctica, durant la qual va agafar un cigarret i el va encendre amb un llum?. N’hi havia prou de sentir els sorolls a trav?s del tel?fon per imaginar-se’l. Ell no feia servir encenedor.

– La Fukaeri diu que primer vol parlar amb tu -va dir en Komatsu exhalant el fum-. No ha dit ni si li interessava ni si no, ni si volia que ho f?ssim o no. Sembla que el m?s important, per a ella, ?s veure’t i parlar amb tu cara a cara. Ens dir? qu? vol fer quan hagueu parlat. ?No trobes que ?s una gran responsabilitat?

– ?I qu?, doncs?

– ?Est?s lliure, dem? al vespre?

Les classes de l’acad?mia comen?aven a primera hora del mat? i s’acabaven a les quatre. Per bona o mala sort, despr?s no tenia cap comprom?s.

– S? que estic lliure -va respondre en Tengo.

– Doncs v?s al Nakamuraya, a Shinjuku, a les sis del vespre. He reservat una taula for?a tranquil·la del fons a nom meu. Ho paga l’empresa, o sigui que podeu menjar i beure tot el que vulgueu. I parleu tots dos tranquil·lament.

– ??s a dir que tu no vindr?s?

– La Fukaeri ha posat la condici? que parl?ssiu vosaltres dos sols. Es veu que no cal que parli amb mi, de moment.

En Tengo va callar.

– En resum -va dir en Komatsu amb veu alegre-: a veure si t’hi llueixes, Tengo. Potser ?s perqu? ets grossot, per? caus for?a b? a la gent. A m?s a m?s, com que fas de professor en una acad?mia, est?s acostumat a parlar amb noies d’institut crescudetes. Tu ho far?s m?s b? que jo. Conven?-la amb bones paraules i fes que confi? en tu. Espero bones not?cies!

– Un moment. ?Que no vas ser tu, de bon comen?ament, qui va fer aquesta proposta? Jo encara no t’havia dit ni que s? ni que no. Ja et vaig dir l’altre dia que a mi, aquest projecte, em sembla for?a arriscat, i que dubto que sigui tan f?cil dur-lo a terme. Fins i tot podr?em tenir problemes des del punt de vista social. ?Com vols que convenci aquesta noia, tot d’un plegat, si encara no m’he decidit jo mateix?

En Komatsu va quedar una estona callat a l’auricular. Despr?s va tornar a parlar:

– Escolta, Tengo, aix? ja est? en marxa: ara ja no podem aturar el tren, per baixar-ne. Jo ja ho tinc decidit, i estic segur que tu ja ho tens mig decidit, tamb?. Ja hi estem tots dos embarcats.

– Per?, ?que no em vas dir que m’ho pens?s amb calma, l’altre dia?

– D’aix? fa cinc dies. ?Qu? has decidit, despr?s de pensar-hi amb calma?

En Tengo no va saber qu? dir.

– Encara no he pres cap decisi? -va admetre amb franquesa.

– Doncs, de moment, ?per qu? no et trobes amb la Fukaeri i en parleu? Ja ho decidir?s despr?s, qu? vols fer.

En Tengo es va pr?mer fort el pols amb les puntes dels dits. El cap encara no li rutllava b?.

– D’acord, de moment parlar? amb la Fukaeri. Dem? a les sis al Nakamuraya, a Shinjuku. Li explicar? la situaci? general jo mateix. Per? no et puc prometre res m?s: jo l’hi puc explicar, per? el que no puc fer ?s conv?ncer-la.

– ?s clar, ho entenc perfectament.

– ?I qu? en sap, ella, de mi?

– Li he explicat una mica qui ets. Que tens vint-i-nou o trenta anys, que ets solter i que fas de professor en una acad?mia de Yoyogi. Que ets molt robust i que no ets mala persona, que no vas pel m?n devorant noietes. Que vius modestament i que tens uns ulls molt bondadosos. I que t’agrada molt la seva obra. Aix?, m?s o menys.

En Tengo va sospirar. Quan intentava pensar, els fets semblaven acostar-se i allunyar-se alternativament.

– Escolta, Komatsu: ?que me’n puc tornar al llit, ja? S?n gaireb? dos quarts de dues, i a mi, almenys, m’agradaria dormir una mica, abans que es fes de dia. Dem? tinc tres classes, al mat?.

– Molt b?. Bona nit. Somia coses maques -va dir, i va penjar el tel?fon sense cap cerim?nia.

En Tengo va mirar un moment l’auricular que tenia a la m?, i despr?s va penjar. Si pogu?s dormir, voldria adormir-se tan aviat com fos possible, i si pogu?s somiar coses maques, li agradaria somiar-les, per? sabia que li costaria agafar el son, despr?s d’haver-se hagut de despertar tant s? com no a aquella hora i haver hagut d’escoltar tota aquella hist?ria. Podia fer servir el recurs de beure alcohol per adormir-se, per? no en tenia ganes. Al final, va beure un got d’aigua, va tornar al llit, va encendre el llum i va comen?ar a llegir un llibre. Pensava llegir fins que li vingu?s son, per? no es va adormir fins abans de l’alba.

Despr?s de fer les tres classes a l’acad?mia es va dirigir a Shinjuku en tren. Es va comprar uns llibres a la llibreria Kinokuniya i va anar cap al Nakamuraya. Quan va donar el nom de Komatsu a l’entrada el van portar a una taula for?a tranquil·la que hi havia al fons. La Fukaeri encara no havia arribat, i va dir al cambrer que s’esperaria fins que arrib?s l’altra persona. El cambrer li va preguntar si volia prendre res mentre s’esperava, i en Tengo li va respondre que estava b?, per tant el cambrer se’n va anar despr?s de deixar l’aigua i la carta damunt la taula. En Tengo va obrir un dels llibres que acabava de comprar i el va comen?ar a llegir. Era un llibre sobre embruixos que considerava quina funci? havien tingut els encanteris en la societat japonesa. A l’antiguitat, havien tingut un paper molt important dins la comunitat: servien per dissimular i compensar les mancances i incoher?ncies del sistema social. Devia ser una ?poca for?a entretinguda.

A un quart de set la Fukaeri encara no havia aparegut. En Tengo no hi va donar import?ncia i va continuar llegint. No es va sorprendre especialment que fes tard. Aquella hist?ria no tenia cap mena de sentit, i per tant no podia pas queixar-se si els esdeveniments tampoc no en tenien. No seria estrany que ella hagu?s canviat d’opini? i no es present?s. O, fins i tot, potser s’estimava m?s que no es present?s. Seria millor aix?, m?s f?cil. Informaria en Komatsu que havia esperat la tal Fukaeri durant una hora i que ella no havia vingut. Despr?s, pass?s el que pass?s, no seria assumpte seu. Menjaria tot sol i se’n tornaria a casa. Aix? hauria complert el seu deure amb en Komatsu.

La Fukaeri es va presentar a les sis i vint-i-dos minuts. Va arribar a la taula guiada pel cambrer i es va asseure davant seu. Va posar dues petites mans damunt la taula i, sense treure’s l’abric, va mirar fixament en Tengo. No va dir ni «perd? per haver fet tard» ni «em sap greu haver-te fet esperar»; ni tan sols un «encantada» o un «bona tarda». Es va limitar a mirar en Tengo directament a la cara, com si observ?s de lluny un paisatge que no havia vist mai. D?u n’hi do, va pensar en Tengo.

La Fukaeri era menuda. Totes les parts del seu cos eren delicades, i els trets del rostre eren m?s bells que a la fotografia. El que m?s cridava l’atenci?, de la seva cara, eren els ulls, uns ulls profunds i memorables. En Tengo es va sentir intranquil, sota la mirada d’aquell parell de ninetes llustroses com laca negra. Ella gaireb? no parpellejava. Semblava que ni tan sols respir?s. Tenia els cabells llisos, com si alg? els hi hagu?s ordenat amb un regle d’un en un, i la forma de les celles s’hi adeia molt b?. I, com passa amb la majoria de noies adolescents boniques, la seva expressi? no estava maculada per la quotidianitat. Alhora, s’hi percebia alguna mena de desequilibri, potser perqu? les dues ninetes tenien una profunditat for?a diferent, la qual cosa feia sentir inc?moda la persona que les observava. Era impossible endevinar qu? pensava. En aquest sentit, la seva bellesa no era la de les models de les revistes o les cantants famoses. Per aix? mateix, per?, hi havia en ella alguna cosa provocadora i atractiva.

En Tengo va tancar el llibre i el va deixar en un extrem de la taula, va posar-se b?, amb l’esquena recta, i va fer un glop d’aigua. Tenia ra?, en Komatsu: si aquella noia guanyava el premi literari, no es podria treure de sobre els mitjans de comunicaci?. Sens dubte, crearia for?a rebombori. No els seria pas senzill, dur a terme el seu pla.

Va venir el cambrer i va deixar la carta i un got d’aigua davant de la Fukaeri, per? ni aix? no es va moure: va continuar mirant la cara d’en Tengo sense ni tan sols tocar la carta. Va ser ell, resignat, qui va saludar-la. Davant d’ella, se sentia el cos cada vegada m?s gros.

La Fukaeri no li va tornar la salutaci?, i va continuar mirant en Tengo.

– A tu, et conec -va dir, finalment, amb veu fluixa.

– ?Em coneixes? -va preguntar en Tengo.

– Ets professor de matem?tiques.

– ?s veritat -va recon?ixer en Tengo.

– He vingut dues vegades.

– ?A les meves classes?

– S?.

Hi havia diverses peculiaritats, en la seva manera de parlar: la concisi? de les frases, la manca cr?nica d’entonaci?, la limitaci? -o, com a m?nim, la impressi? que tenia l’interlocutor de la limitaci?- del vocabulari. Tal com li havia dit en Komatsu, aquella noia era realment una mica estranya.

– ?O sigui que ets alumna de la meva acad?mia? -va preguntar en Komatsu.

La Fukaeri va fer que no amb el cap.

– Nom?s vaig venir a escoltar.

– Se suposa que sense carnet d’alumne no pots entrar a la classe.

La Fukaeri solament va arronsar les espatlles, com si se sorprengu?s que un adult fes una pregunta tan est?pida.

– ?I qu? et van semblar, les classes? -va demanar en Tengo. Una altra pregunta sense solta ni volta.

La Fukaeri va beure un glop d’aigua sense desviar la mirada. No va respondre. B?, si va venir dues vegades, la primera no devia tenir una impressi? gaire dolenta, va suposar en Tengo; si no li hagu?s interessat, ho hauria deixat despr?s de la primera classe.

– ?Fas l’?ltim any d’institut, oi? -va preguntar en Tengo.

– De moment.

– ?Prepares els ex?mens per a la universitat?

Ella va fer que no amb el cap.

En Tengo no va saber si volia dir que no volia parlar dels ex?mens d’ingr?s a la universitat o si no els pensava fer. Va recordar que en Komatsu li havia dit que era una noia molt callada.

El cambrer va venir a agafar-los la comanda. La Fukaeri encara no s’havia tret l’abric. Va demanar amanida i pa.

– Nom?s aix? -va dir, i va tornar la carta al cambrer. I com si hi hagu?s pensat de sobte, va afegir:- I un got de vi blanc.

El cambrer, for?a jove, va estar a punt de dir alguna cosa sobre la seva edat, per? sota la mirada fixa de la Fukaeri es va posar vermell i es va empassar les seves paraules. D?u n’hi do, va tornar a pensar en Tengo. Ell va demanar linguine de marisc i, d’acord amb la seva acompanyant, una copa de vi blanc.

– Ets professor i escrius novel·les -va dir la Fukaeri. All? devia ser una pregunta dirigida a en Tengo: semblava que un dels trets caracter?stics de la seva parla consistia a no posar signe d’interrogaci? a les preguntes.

– De moment, s? -va respondre en Tengo.

– No sembles ni una cosa ni l’altra.

– Potser no -va dir en Tengo. Va intentar fer un somriure, per? no li va sortir.- Tinc el t?tol per fer de professor i faig classes en una acad?mia, per? no es pot dir que sigui professor oficialment. I escric novel·les per? encara no me n’han publicada cap, o sigui que encara no s?c novel·lista, tampoc.

– No ets res.

En Tengo va assentir.

– Tens ra?: de moment, no s?c res, jo.

– T’agraden les matem?tiques.

En Tengo va afegir el signe d’interrogaci? a les paraules de la Fukaeri i li va tornar a respondre:

– S? que m’agraden. M’han agradat des de sempre, i encara m’agraden.

– Qu? t’agrada.

En Tengo va completar la frase: «?Qu? t’agrada, de les matem?tiques?».

– B?, doncs, quan d?nes prioritat a les xifres, pots arribar a assolir una sensaci? de gran tranquil·litat. Pots simplificar les coses en la mesura que es poden simplificar.

– Va ser divertit, el que vas dir sobre les integrals.

– ?A la classe de l’acad?mia, vols dir?

La Fukaeri va fer que s?.

– ?A tu t’agraden, les matem?tiques?

La Fukaeri va fer una mica que no amb el cap: les matem?tiques no li agradaven.

– Per?, ?et va agradar el que vaig dir sobre les integrals? -va preguntar en Tengo.

La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles.

– Parlaves com si les integrals fossin importants.

– ?Ah, s?? -va dir en Tengo. Era la primera vegada que alg? li deia una cosa com aquella.

– Era com si parlessis d’una persona important -va dir ella.

– Potser encara puc ser m?s apassionat parlant de les progressions -va dir en Tengo-. Personalment, les progressions s?n la part que m’agrada m?s del temari de matem?tiques de la secund?ria superior.

– T’agraden les progressions -va tornar a preguntar la Fukaeri sense fer servir el signe d’interrogaci?.

– Per a mi, s?n com El clavec? ben temperat de Bach: mai no te’n canses, sempre hi pots descobrir alguna cosa nova.

– Conec El clavec? ben temperat.

– ?T’agrada Bach?

La Fukaeri va assentir.

– El Professor sempre l’escolta.

– ?El professor? -va preguntar en Tengo-. ?Vols dir un professor del teu institut?

La Fukaeri no va respondre. Va mirar en Tengo amb una expressi? que semblava voler dir que encara era massa aviat per parlar d’aquell tema.

Tot seguit es va treure l’abric, com si hi acab?s de pensar: va moure el cos per fer-lo lliscar, com un insecte que fa la muda, fins a sortir-ne i deixar-lo, sense molestar-se a plegar-lo, al respatller de la cadira. Sota l’abric duia un jersei prim de coll alt, d’un color verd p?l·lid, i texans de color blanc. No duia accessoris, ni anava maquillada, per? tot i aix? cridava l’atenci?. Era prima, per? en proporci? tenia uns pits grossos que atreien irresistiblement la mirada. Tamb? tenien una forma molt bonica. En Tengo s’havia d’esfor?ar a no dirigir-hi la vista, per? igualment els ulls se li n’anaven cap all?, com se’n van cap al centre d’un gran remol? quan l’observem.

Van portar-los les copes de vi blanc. La Fukaeri en va fer un glop i va deixar la seva copa damunt la taula guaitant-la com si rumi?s alguna cosa. En Tengo nom?s hi va posar els llavis, a manera de senyal: ara havien de parlar de coses importants.

La Fukaeri es va posar les mans als cabells negres i llisos i se’ls va pentinar una mica amb els dits. Els seus moviments eren meravellosos, els seus dits eren meravellosos. Cadascun d’aquells dits prims semblava que es movia seguint un prop?sit i unes directrius pr?pies, i feien sentir la pres?ncia d’alguna mena d’encanteri.

– ?Qu? m’agrada, de les matem?tiques? -va tornar-se a preguntar en Tengo en veu alta, parant atenci? a no dirigir la mirada als dits i als pits de la Fukaeri-. Les matem?tiques s?n com un corrent d’aigua -es va respondre-. Evidentment, hi ha un munt de teories for?a complicades, per? l’explicaci? b?sica sempre ?s molt simple. Igual que l’aigua, que va d’un punt m?s alt a un de m?s baix recorrent la dist?ncia m?s curta possible, tamb? hi ha un sol curs possible, per als nombres. Si te’ls quedes observant, aquest curs es fa evident tot sol. Nom?s cal que te’ls miris fixament. No cal que facis res. Si et concentres i afines la vista, tot es torna clar per si sol. No hi ha res, en aquest m?n tan gran, que sigui tan amable amb nosaltres com els nombres.

La Fukaeri es va quedar un moment pensant en aix?.

– Per qu? escrius novel·les -va preguntar ser fer cap entonaci?.

En Tengo va desenvolupar aquella pregunta en una frase molt m?s llarga:

– Si t’ho passes tan b? amb les matem?tiques, no tens cap necessitat d’esfor?ar-te tant a escriure novel·les, ?no? Continua amb les matem?tiques per sempre, i ja est?. ??s aix?, el que vols dir?

La Fukaeri va fer que s? amb el cap.

– B?, doncs… La vida real ?s diferent, de les matem?tiques. Les coses no sempre recorren per for?a la dist?ncia m?s curta. Per a mi, les matem?tiques… ?Com ho podria explicar? S?n massa naturals. Per a mi, s?n com mirar un paisatge molt bonic. S?n nom?s el que tens all? davant. No cal canviar-hi res. Per aix?, quan s?c al m?n de les matem?tiques, hi ha cops que tinc la sensaci? d’anar-me tornant transparent. I de vegades aix? em fa por.

La Fukaeri mirava en Tengo directament als ulls, sense desviar gens la vista, com qui ha enganxat els ulls als vidres de la finestra d’una casa deshabitada i n’observa l’interior.

– Quan escric una novel·la -va continuar en Tengo-, faig servir paraules per canviar les coses que hi ha al meu voltant i fer que el paisatge sigui m?s natural, per a mi. ?s a dir, el reestructuro. D’aquesta manera, confirmo que jo, com a persona, existeixo en aquest m?n sense cap mena de dubte. Aquesta operaci? ?s molt diferent de les que faig en el m?n de les matem?tiques.

– Confirmes que existeixes -va dir la Fukaeri.

– Tot i que no puc dir que ho hagi aconseguit, encara -va dir en Tengo.

No semblava que la Fukaeri hagu?s ent?s l’explicaci? d’en Tengo, per? no va dir res m?s: es va limitar a posar-se la copa als llavis i a xuclar-ne el vi, com si begu?s amb una palla, sense fer gens ni mica de soroll.

– Si em permets que t’ho digui, jo crec que tu, a la pr?ctica, fas el mateix que jo: reestructures el paisatge que veus amb els ulls fent servir les teves pr?pies paraules, i d’aquesta manera comproves quina ?s, la teva exist?ncia com a persona -va dir en Tengo.

La Fukaeri va aturar la m? que sostenia la copa de vi i va pensar un moment en aquesta afirmaci?. Com era d’esperar, per?, no va dir qu? en pensava.

– I d?nes forma a aquest proc?s i aix? el conserves: com a obra -va dir en Tengo-. I si aconsegueixes que hi hagi molta gent que estigui d’acord amb aquesta obra, o que li inspiri simpatia, aix? voldr? dir que aquesta obra liter?ria t? un valor objectiu.

La Fukaeri va negar en?rgicament amb el cap.

– No m’interessa, la forma.

– No t’interessa, la forma -va repetir en Tengo.

– La forma no vol dir res.

– Aix?, doncs, ?per qu? vas escriure aquesta obra i la vas presentar al concurs de nous autors?

La Fukaeri va deixar la copa de vi damunt la taula.

– Jo, no.

En Tengo, per tal de calmar-se, va agafar el got i va fer un glop d’aigua.

– ?O sigui, que tu no vas presentar l’obra al concurs de nous autors?

La Fukaeri va fer que no amb el cap.

– Jo no la vaig enviar.

– Aix?, doncs, ?qui va enviar l’original de la teva obra per participar al concurs?

La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles i va callar durant uns quinze segons. Despr?s va dir:

– Qui fos.

– Qui fos -va repetir en Tengo, i va deixar anar lentament un sospir amb els llavis tancats. No hi havia manera d’avan?ar, en aquesta conversa. Tal com s’esperava.

En Tengo ja havia mantingut unes quantes relacions personals amb noies que havien estat alumnes seves a l’acad?mia. Tanmateix, sempre havia estat quan elles havien deixat d’anar a l’acad?mia i eren a la universitat. Havien estat elles qui li havien trucat i li havien dit de quedar. Havien parlat i havien sortit junts. El mateix Tengo no sabia qu? hi havia, en ell, que les pogu?s atreure, per?, de tota manera, ell era solter i elles ja no eren alumnes seves: no hi havia cap motiu per rebutjar-les, si li proposaven una cita.

Nom?s havia arribat dues vegades a estar-hi embolicat, despr?s de la cita, per? la relaci? no havia durat gaire temps i s’havia anat dissolent a poc a poc, sense que ni se n’adon?s. En Tengo no s’acabava de relaxar, amb aquelles noies joves, tan plenes d’energia, que tot just acabaven d’entrar a la universitat; no s’hi sentia c?mode. Era com tenir un gatet juganer: al principi, tot era molt espontani i divertit, per? despr?s, a poc a poc, acabava esgotat. I les noies amb qui havia sortit tamb? semblaven una mica decebudes, en descobrir que en realitat el seu car?cter era completament diferent quan era el professor de matem?tiques que parlava apassionadament a dalt de la tarima de quan no l’era. Ell mateix entenia que se sentissin aix?.

Era quan estava amb dones m?s grans que ell, que en Tengo es relaxava. Quan pensava que no tenia per qu? ser ell qui prengu?s la iniciativa, sentia que li treien un pes de sobre. A m?s, solia agradar a la majoria de dones m?s grans. Per aix?, des que feia un any havia comen?at una relaci? amb una dona casada deu anys m?s gran que ell, havia deixat completament de banda les cites amb noies joves. Es veia amb la seva amiga una vegada a la setmana, al seu apartament, i amb aix? n’hi havia prou per eliminar gaireb? tot el desig -o necessitat- f?sic pel sexe femen? que sentia. Despr?s es quedava tancat a casa per escriure novel·les, llegir o escoltar m?sica, o de vegades anava a nedar a una piscina coberta que hi havia al seu barri. A banda de les poques converses que mantenia amb els companys de l’acad?mia, gaireb? no parlava amb ning?. I no sentia cap insatisfacci? especial envers aquest estil de vida. O, m?s exactament, aquest estil de vida s’acostava molt al seu ideal.

Tanmateix, davant de la Fukaeri, que era una noia de disset anys, en Tengo sentia una agitaci? violenta, molt especial, al cor. Era la mateixa sensaci? que havia experimentat en veure-la per primera vegada en fotografia, per? en tenir-la al davant de carn i ossos l’agitaci? s’havia fet molt m?s intensa. No era amor, ni desig sexual, ni res per l’estil. Era, potser, com si alguna cosa hagu?s penetrat per una petita escletxa i volgu?s omplir el buit que tenia a dins: aquest era l’efecte que li feia. Aquest buit no el creava pas la Fukaeri: ja era a dins seu abans. Ella tan sols hi projectava una llum especial i en feia m?s evident l’exist?ncia.

– A tu no t’interessa escriure novel·les i no vas enviar l’obra al concurs -va dir en Tengo, per comprovar el que havia sentit.

La Fukaeri va assentir sense desviar gens la mirada de la cara d’en Tengo i va arronsar una mica les espatlles, com si volgu?s protegir-se del vent fred de l’hivern.

– No vols ser novel·lista -va preguntar en Tengo, que es va adonar, astorat, que ell tamb? havia eliminat el signe d’interrogaci?: segur que era contagiosa, aquella manera de parlar.

– No -va respondre la Fukaeri.

Llavors van arribar els plats. Per a la Fukaeri, un gran bol ple d’amanida i panets de Viena; per a en Tengo, els linguine de marisc. La Fukaeri va remoure diverses vegades les fulles d’enciam amb la forquilla, amb els ulls de qui comprova els titulars d’un diari.

– Per?, sigui com sigui, alg? va enviar una c?pia de Cris?lide d’aire, que havies escrit tu, perqu? particip?s al concurs de la revista. I jo vaig fer una primera lectura de l’obra i m’hi vaig fixar.

– Cris?lide d’aire -va dir la Fukaeri, i va entretancar els ulls.

– Cris?lide d’aire: ?s el t?tol de l’obra que vas escriure tu -va dir en Tengo.

La Fukaeri no va respondre: va mantenir els ulls migs aclucats, i prou.

– ?Que no li vas posar tu, aquest t?tol?

La Fukaeri va negar lleugerament amb el cap.

En Tengo tornava a estar una mica conf?s, per? va decidir no continuar indagant sobre la q?esti? del t?tol, de moment. Abans que res, havia de fer-li la proposta.

– B?, aix? tant ?s. No em sembla un mal t?tol, per ara. ?s evocador, i crida l’atenci?. Fa que et preguntis: «?qu? deu ser, aix??». Independentment de qui l’hi hagi posat, no em sembla malament. Jo no acabo d’entendre quina ?s la difer?ncia entre «cris?lide» i «capoll», per? b?, no ?s un problema gaire greu. El que et vull dir ?s que aquesta obra em va agradar molt?ssim, quan la vaig llegir, i que l’hi vaig comentar a en Komatsu. I a ell tamb? li va agradar, Cris?lide d’aire. El que passa, per?, ?s que ell ?s de l’opini? que, si realment volem que aspiri a guanyar el premi de nous autors, caldria revisar-ne el text. En comparaci? amb la for?a de la hist?ria, la redacci? ?s una mica fluixa. I ell vol que sigui jo, i no pas tu, qui reescrigui el text. Jo encara no he pres cap decisi?, sobre aquest tema; no li he dit si ho far? o no perqu? no tinc clar si est? b? o no.

En Tengo va deixar de parlar i va esperar la reacci? de la Fukaeri. No n’hi va haver cap.

– El que m’agradaria saber, ara, ?s qu? et semblaria, a tu, si fos jo, en lloc teu, qui reescriv?s Cris?lide d’aire. Perqu? per molt decidit que hi estigui, jo no ho puc fer, aix?, sense la teva aprovaci? i la teva col·laboraci?.

La Fukaeri va agafar un petit tom?quet amb els dits i se’l va menjar. En Tengo tamb? va agafar un musclo amb la forquilla i se’l va cruspir.

– Fes-ho -va respondre, senzillament, la Fukaeri. Va agafar un altre tom?quet.- Ref?s-ho com vulguis.

– ?Vols dir que no seria millor que t’ho acabessis de rumiar, amb tot el temps del m?n? ?s una q?esti? for?a important -va dir en Tengo.

La Fukaeri va fer que no amb el cap: no calia.

– Aix?, doncs, jo reescriur? la teva obra. En millorar? la redacci?, parant molt de compte a no canviar-ne la hist?ria. Potser l’haur? de modificar molt. Per?, de tota manera, tu en ser?s l’autora. Aquesta novel·la l’haur? escrita una noia de disset anys que es diu Fukaeri: aix? no canviar?, passi el que passi. I si aquesta obra guanya el premi de nous autors, haur?s guanyat tu: tu en ser?s l’?nica guanyadora. I si es publica, tu apareixer?s com a ?nica autora. Serem un equip: tu, jo i aquest Komatsu, que ?s l’editor. Tots tres. Per? el nom que apareixer? p?blicament ser? nom?s el teu. Nosaltres dos ens quedarem a l’ombra, sense dir res, com si f?ssim els attrezzistes d’una obra de teatre. ?Ho entens, el que t’estic dient?

La Fukaeri es va posar un tros d’api a la boca amb la forquilla. Va assentir una mica amb el cap.

– S?.

– La hist?ria de Cris?lide d’aire continuar? sent nom?s teva. Jo no me l’apropiar?. Jo, al capdavall, l’?nic que far? ser? ajudar-te des del punt de vista t?cnic. I, passi el que passi, haur?s de mantenir en secret que jo t’he ajudat. ?s a dir, que estem conspirant per dir una mentida a tot el m?n. I aix? d’haver de guardar sempre un secret no ser? gens f?cil, t’ho miris com t’ho miris.

– Si ha de ser aix? -va dir la Fukaeri.

En Tengo va enretirar la closca del musclo cap a una banda del plat i quan ja havia agafat els linguine amb la forquilla s’hi va repensar. La Fukaeri va agafar un tros de cogombre i el va mossegar amb molta cura, com si assabor?s una cosa que no havia vist mai.

En Tengo va parlar amb la forquilla encara la m?:

– T’ho torno a preguntar: ?no t’importa, que jo reescrigui la hist?ria que has escrit tu?

– Fes el que vulguis -va dir la Fukaeri quan es va haver acabat el cogombre.

– ?No t’importa, com la reescrigui?

– No.

– Per?, ?com pots pensar aix?? No en saps res, de mi.

La Fukaeri va arronsar les espatlles sense dir res.

Durant una estona, tots dos van menjar sense parlar. La Fukaeri estava concentrada en l’amanida. De tant en tant, menjava una mica de pa que havia untat amb mantega i estirava la m? per agafar la copa de vi. En Tengo es posava mec?nicament els linguine a la boca i pensava sobre les diverses possibilitats que hi havia.

– Al principi -va dir en Tengo, deixant la forquilla damunt la taula-, quan en Komatsu em va venir amb aquesta idea, em vaig pensar que feia broma, que no ho podia dir de deb?. Estava m?s o menys decidit a dir que no, perqu? em semblava que no es podia fer. Per? quan vaig tornar a casa i vaig comen?ar a pensar en la seva proposta, cada vegada tenia m?s ganes d’intentar-ho. Deixant de banda si era ?tic o no, tenia moltes ganes d’intentar donar, dins les meves possibilitats, una forma nova a aquesta hist?ria, Cris?lide d’aire, que havies escrit tu. No s? com explicar-ho: era una mena d’impuls molt natural, molt espontani.

No, seria m?s exacte dir que era una necessitat, m?s que no pas un impuls, va afegir-hi en Tengo mentalment. Era tal com l’hi havia dit en Komatsu. I cada vegada li era m?s dif?cil reprimir aquesta necessitat.

La Fukaeri, sense dir res, observava en Tengo des del fons d’aquells ulls bells i neutres. Semblava esfor?ar-se a comprendre m?nimament les paraules que havia pronunciat ell.

– Tu la vols reescriure -va preguntar la Fukaeri.

En Tengo va mirar-la directament als ulls.

– S? que ho vull.

Els ulls completament negres de la Fukaeri van brillar lleugerament, com si reflectissin alguna cosa. O, com a m?nim, aix? ?s el que li va semblar a ell.

En Tengo va posar les dues mans com si sostingu?s una capsa imagin?ria que estigu?s suspesa a l’aire. El gest no tenia cap significat especial, per?, per alguna ra?, necessitava aquell objecte imaginari per transmetre el que sentia.

– No s? com explicar-ho, per? a for?a de rellegir Cris?lide d’aire vaig tenir la sensaci? d’arribar a veure alguna cosa que havies vist tu. Sobretot, quan surt la gent petita. Sens dubte, la teva imaginaci? t? una for?a molt especial. ?Com ho diria? Una qualitat m?tica, arquet?pica.

La Fukaeri va deixar la cullera al plat sense fer soroll i es va netejar els llavis amb el tovall?.

– La gent petita existeix de deb? -va dir en veu baixa.

– ?Existeix de deb??

Despr?s de fer una pausa, la Fukaeri va dir:

– Igual que tu i que jo.

– Igual que tu i que jo -va repetir en Tengo.

– Si vols, tu tamb? els pots veure.

L’estil conc?s de la Fukaeri tenia un poder de convicci? sorprenent: feia l’efecte que davant de cadascuna de les paraules que pronunciava hi hagu?s un sagnat d’una mida exactament proporcional. Tanmateix, en Tengo encara no hauria sabut dir fins a quin punt la Fukaeri era honesta. Hi havia alguna cosa, en ella, que no acabava de funcionar, que no era normal. Potser el que en Tengo observava en aquell prec?s moment era un do div?, un talent aut?ntic en estat pur. O b?, potser, no passava de ser una mera aparen?a. De vegades, les adolescents intel·ligents fan com?dia d’una manera instintiva: fan veure que s?n exc?ntriques, fan servir paraules suggerents per confondre la persona que tenen al davant. En Tengo n’havia conegudes unes quantes, de noies com aquestes, i de vegades era dif?cil distingir qu? era aut?ntic i qu? era fingit. Va decidir fer tornar la conversa cap a la realitat. O, com a m?nim, cap a un punt m?s acostat a la realitat.

– Si tu hi est?s d’acord, m’agradaria comen?ar a reescriure Cris?lide d’aire dem? mateix.

– Si aix? ?s el que vols.

– ?s el que vull -va respondre en Tengo concisament.

– Hi ha una persona que vull que coneguis -va dir la Fukaeri.

– He de con?ixer aquesta persona -va preguntar en Tengo.

La Fukaeri va assentir.

– ?Quina persona? -li va demanar ell.

– Has de parlar amb aquesta persona -va dir la Fukaeri, obviant la seva pregunta.

– Si et sembla que aix? ?s necessari, no em fa res, anar-la a veure -va dir en Tengo.

– Diumenge al mat? est?s lliure -va preguntar la Fukaeri sense signe d’interrogaci?.

– S? que estic lliure -va respondre en Tengo. Sembla que parlem fent senyals amb banderes, va pensar.

En Tengo i la Fukaeri es van separar en acabar de sopar. En Tengo va posar unes quantes monedes de deu iens al tel?fon de color rosa del restaurant i va trucar a l’editorial d’en Komatsu. En Komatsu encara hi era, per? va passar for?a estona fins que s’hi va posar. En Tengo l’havia estat esperant, amb l’auricular a l’orella.

– ?Com ha anat? ?Ha anat b?? -va preguntar d’entrada la veu d’en Komatsu.

– B?sicament, la Fukaeri ha estat d’acord que jo reescrigui Cris?lide d’aire. Crec que vindria a ser aix?.

– Que b?, ?no? -va exclamar en Komatsu. La seva veu es va animar.- ?s fant?stic. Si et dic la veritat, no ho veia gaire clar. ?Com t’ho diria? Em feia por que el teu car?cter no fos l’adequat, per a una negociaci? com aquesta.

– No ?s que hagi negociat res, de fet -va dir en Tengo-. Ni l’he haguda de conv?ncer. Jo li he explicat el nostre projecte i despr?s ella ha decidit tota sola el que ha volgut.

– Tant me fa, com hagi anat. Si te n’has sortit, no en tinc cap queixa. Ara ja podem continuar amb el nostre pla.

– Abans, per?, m’he de trobar amb alg?.

– ?Amb qui?

– No s? qui ?s, per? la Fukaeri vol que m’hi trobi i que hi parli.

En Komatsu va quedar uns segons callat.

– ?I quan hi has quedat?

– Diumenge. M’hi portar? la Fukaeri.

– Una cosa molt important, sobre el nostre secret -va dir en Komatsu amb veu seriosa-: com menys persones el coneguin, millor. Ara, nom?s hi ha tres persones, al m?n, que coneguem el nostre pla: tu, jo i la Fukaeri. Vull mantenir aquesta xifra tan baixa com sigui possible. ?Ho has ent?s?

– En principi, s? -va dir en Tengo.

Despr?s, la veu d’en Komatsu es va tornar a suavitzar.

– Per?, sigui com sigui, la Fukaeri ha dit que est? d’acord que tu refacis el seu original. Aix? ?s el m?s important de tot. La resta, ja ho anirem solucionant.

En Tengo es va canviar l’auricular a la m? esquerra i es va passar lentament l’?ndex de la dreta pel pols.

– Escolta, Komatsu, no acabo d’estar tranquil. No ?s que en tingui cap prova clara, per? no puc evitar tenir la sensaci? que ens estem embolicant amb una cosa que no ?s normal. Quan he estat amb la Fukaeri no l’he notada, per? des que ens hem separat cada vegada ?s m?s forta. No s? si dir-ne pressentiment o si dir-ne intu?ci?, per?, sigui el que sigui, aqu? hi ha alguna cosa estranya, alguna cosa que no ?s normal. No m’ho diu el cap, sin? el cos.

– ?Tens aquesta sensaci? perqu? has parlat amb la Fukaeri?

– Potser s?. Diria que la Fukaeri ?s aut?ntica, tot i que ?s clar, aix? no ?s res m?s que una intu?ci? meva.

– ?Vols dir que el seu talent ?s aut?ntic?

– No s? si ?s q?esti? de talent: l’acabo de con?ixer -va dir en Tengo-. El que vull dir ?s que potser ella veu realment coses que nosaltres no veiem. Potser t? algun sentit especial. ?s aix?, el que em fa ballar el cap.

– ?Vols dir que no hi acaba de tocar?

– ?s veritat, que ?s una mica exc?ntrica, per? jo no diria que no hi toca. De moment, ens hem anat entenent -va dir en Tengo, i va fer una petita pausa-. Per? hi ha alguna cosa que em preocupa.

– Sigui com sigui, tu li has interessat, com a persona -va dir en Komatsu.

En Tengo va buscar les paraules adequades, per? no les va trobar.

– No ho sabria dir, aix? -va respondre.

– Ha parlat amb tu i, com a m?nim, ha pensat que eres capa? de reescriure Cris?lide d’aire. ?s a dir: que li has caigut b?. ?s tot un ?xit, Tengo. Jo tampoc no ho s?, qu? passar? m?s endavant. ?s clar, que ens arrisquem, per? el risc ?s el que fa que la vida tingui gr?cia. Ja pots comen?ar a revisar Cris?lide d’aire ara mateix. No tenim temps. Hem de tornar el text revisat a la pila de les obres que s’han presentat tan aviat com sigui possible, i canviar-lo per l’original. ?En tindr?s prou, amb deu dies?

En Tengo va deixar anar un sospir.

– ?s molt just.

– No cal que sigui la versi? final. Abans de la fase seg?ent el pots tornar a revisar una mica. De moment, l’has de deixar en condicions perqu? passi.

En Tengo va fer una estimaci? mental aproximada de la feina.

– Aix?, potser me’n puc sortir, m?s o menys, en deu dies. Per? continua sent una feinada.

– Tu fes-ho -va dir en Komatsu amb veu alegre-. Mira el m?n amb els seus ulls. Tu ser?s l’intermediari que unir? el m?n de la Fukaeri amb el m?n real. Tu ho pots fer, aix?, Tengo. Tu…

Les monedes de deu iens es van acabar en aquest punt de la conversa.

Contents