10

TENGO
Una revoluci? aut?ntica, que vess?s sang de deb?

– Canviem de tren -va dir la Fukaeri, i va tornar a agafar la m? d’en Tengo. Estaven a punt d’arribar a l’estaci? de Tachikawa.

Mentre baixaven del tren i pujaven i baixaven l’escala per canviar d’andana, la Fukaeri no va deixar anar ni un moment la m? d’en Tengo. Als ulls de la gent que els envoltava semblaven, sens dubte, una parella ben avinguda. Es portaven for?a anys, per? en Tengo m?s aviat semblava m?s jove del que era. La difer?ncia de mides tamb? devia fer gr?cia als qui se’ls miraven de cua d’ull. Una alegre cita un diumenge de primavera al mat?.

Tanmateix, en Tengo no va notar cap sentiment d’afecte envers l’altre sexe en la m? amb qu? la Fukaeri agafava la seva. En aquells dits hi havia una precisi? eficient, com la d’un metge que comprov?s el pols d’un malalt. Potser a trav?s del contacte dels dits i els palmells de les mans la noia intentava intercanviar una informaci? que no es podia transmetre amb paraules, se li va acudir a en Tengo. Suposant, per?, que realment s’estigu?s produint un proc?s com aquest, era m?s un flux en un sol sentit que no pas un intercanvi. Potser la Fukaeri intentava llegir a trav?s del palmell de la m? alguna cosa de la ment d’en Tengo, per? en Tengo no sabia pas qu? pensava, la Fukaeri. No li feia res, per?: igualment, no amagava cap informaci? ni sentiment que pogu?s molestar la noia.

De tota manera, encara que no el vei?s com un home, en Tengo va suposar que fins a cert punt li agradava a la Fukaeri o que, com a m?nim, no li causava una mala impressi?. Si no, fos quina fos la seva intenci?, no li tindria la m? agafada tanta estona.

Van arribar a l’andana de la l?nia ?me i van pujar al tren que hi havia aturat esperant. Al tren hi havia m?s fam?lies i grups de gent gran que anaven a caminar per la muntanya del que s’havia esperat, sent diumenge. En lloc de seure, es van quedar tots dos drets, l’un al costat de l’altra, a prop de la porta.

– Deuen anar d’excursi? -va dir en Tengo passejant la vista per l’interior del vag?.

– Et fa res que t’agafi la m? -li va preguntar la Fukaeri. Quan havien pujat al tren tampoc no l’hi havia deixat anar.

– No, ?s clar -li va dir en Tengo.

La Fukaeri, com si s’hagu?s quedat m?s tranquil·la, l’hi va mantenir agafada. La seva m? continuava sent molt suau, i no gens suada. Encara devia estar buscant o comprovant alguna cosa que hi havia a l’interior d’en Tengo.

– Ja no tens por -li va preguntar, sense signe d’interrogaci?.

– No, em sembla que no -va respondre en Tengo. I no era mentida: realment, el p?nic de diumenge al mat? que l’havia enva?t havia perdut intensitat, potser gr?cies que ella li agafava la m?. Ja no suava, ni sentia que el cor li bategu?s amb for?a. Tampoc no veia visions, i la seva respiraci? tenia el ritme reposat de sempre.

– Que b? -va fer la Fukaeri, sense entonaci?.

Que b?, va pensar tamb? en Tengo.

Es va sentir una locuci? molt senzilla i dita a corre-cuita que avisava que el tren estava a punt d’arrencar, i al cap de poc les portes del vag? es van tancar amb un soroll exagerat, com si un enorme animal d’altres ?poques s’estrem?s en despertar-se. Com si per fi s’hi hagu?s decidit, el tren es va comen?ar a allunyar de l’andana.

Agafat de la m? de la Fukaeri, en Tengo va observar el paisatge de la finestra. Al comen?ament hi havia els barris d’habitatges, com era d’esperar, per? aix? que avan?aven el paisatge pla de Musashi s’anava transformant i hi apareixien muntanyes. A partir de l’estaci? de Higashi-?me nom?s hi havia una via. All? van pujar a un tren de quatre vagons i a poc a poc les muntanyes van anar guanyant m?s pres?ncia. A partir d’all? ja no hi havia treballadors que anessin cada dia al centre de T?quio. Les carenes encara tenien el color m?stic de l’hivern, per? tot i aix? el verd dels arbres de fulla perenne era molt viu. Quan van arribar a l’estaci? de dest? i es van obrir les portes, es va adonar que l’olor de l’aire havia canviat, i tamb? li va fer l’efecte que els sons tenien una qualitat diferent. Al costat de la via cridaven l’atenci? els camps de conreu, i hi havia m?s edificis r?stics. El nombre de camions petits superava el de turismes. En Tengo es va sorprendre d’haver arribat tan lluny. ?Fins on haurien d’anar?

– No t’has de preocupar -li va dir la Fukaeri, com si li hagu?s llegit el pensament.

En Tengo va fer que no sense dir res. Va pensar que semblava que an?s a casa dels pares de la xicota per demanar-los que el deixessin casar amb ella.

L’estaci? on van baixar es deia Futamatao. No recordava haver sentit mai aquest nom tan estrany. Era una petita estaci? de fusta, for?a vella. Hi van baixar del tren cinc persones, a part d’ells, i no hi va pujar ning?. La gent venia a Futamatao per caminar per la muntanya i respirar-ne l’aire pur. Ning? no hi venia per veure el musical L’home de la Manxa, ballar en una discoteca coneguda per les seves nits boges, veure una exhibici? de cotxes Aston Martin o sopar en un restaurant franc?s fam?s per les gambes i els llam?ntols gratinats; n’hi havia prou de mirar la pinta de la gent per adonar-se’n.

Davant de l’estaci? no hi havia res que es pogu?s considerar un comer? ni cap rastre de persones, per? tot i aix? hi havia un taxi aturat. Devia venir-hi a les hores que arribaven els trens. La Fukaeri hi va fer un petit truc a la finestra. Quan es va obrir la porta hi va entrar i va fer un senyal a en Tengo perqu? tamb? hi entr?s. Quan la porta va estar tancada la Fukaeri va indicar breument al taxista on anaven, i ell va fer que s? amb el cap.

No feia tant temps que en Tengo no pujava a un taxi, per? la ruta era incre?blement complicada. Hi havia pujades molt costerudes i baixades molt pronunciades, la carretera era tan estreta com els camins de pag?s on es pateix tant quan et trobes alg? que ve de cara, i hi havia un munt de revolts i giragonses. Tot i aix?, el conductor gaireb? no redu?a gens la velocitat, i en Tengo, amb els nervis de punta, va haver de fer tot el viatge aferrat a la maneta de la porta. Despr?s va venir una pujada incre?blement pronunciada que semblava una pista d’esqu? i per fi el taxi es va aturar en una mena de cim d’una petita muntanya. All? era com pujar en una atracci?, m?s que no pas en un taxi. En Tengo va donar al taxista els dos bitllets que s’havia tret de la cartera i va agafar el rebut i el canvi que li va tornar.

Davant de la casa vella d’estil japon?s hi havia un Mitsubishi Pajero compacte de color negre i un gran Jaguar de color verd. El Pajero estava relluent, per? el Jaguar era un model antic i estava tot cobert d’una capa de pols blanca que feia que gaireb? no se’n disting?s el color original. El parabrisa tamb? era molt brut i semblava que feia temps que no l’havien condu?t. L’aire tenia una puresa astoradora, i al voltant el silenci era absolut, tan profund que semblava que l’o?da s’hi hagu?s d’adaptar per sentir-lo. Feia l’efecte que el cel s’enretir?s cap amunt, i en sortir a fora es notava a la pell l’agradable calidesa de la llum del sol. De tant en tant se sentia el cant agut d’un ocell que en Tengo no coneixia, per? era impossible trobar-lo amb la mirada.

La casa era un gran edifici d’aire distingit. Devia fer molt temps que l’havien constru?t, per? estava molt ben cuidat. Els arbres del jard? tamb? estaven molt ben cuidats, fins al punt que, de tan ben podats, n’hi havia alguns que semblaven de pl?stic. Hi havia un pi molt gros que projectava una gran ombra a terra. La vista era molt ?mplia, per? fins on abastava l’ull no es veia ni una sola casa al voltant. En Tengo va pensar que s’havia de sentir un gran odi pel contacte amb la gent per anar a viure expressament en un lloc tan poc avinent.

La Fukaeri va fer c?rrer la porta de l’entrada, que estava tancada amb clau, va entrar i va fer un senyal a en Tengo perqu? l’acompany?s. No els va sortir a rebre ning?. Es van treure les sabates en un vest?bul terriblement ampli i silenci?s, van passar per un corredor gla?at acabat d’encerar i van entrar a la sala de visites. Per la finestra de la sala es veia una vista panor?mica de la serralada. Tamb? es distingia un riu que serpentejava reflectint la llum del sol. La vista era meravellosa, per? en Tengo no estava amb ?nims per posar-se a contemplar-la. La Fukaeri va fer seure en Tengo en un gran sof? i va sortir sense dir res. El sof? feia olor d’una altra ?poca; en Tengo no hauria sabut endevinar de quina.

L’abs?ncia de decoraci? arribava a fer por. Damunt de la tauleta baixa, feta amb una sola pe?a de fusta gruixuda, no hi havia absolutament res: ni un cendrer, ni un tapet. A les parets tampoc no hi havia cap quadre, ni cap rellotge, ni calendari. No hi havia ni un sol gerro. No hi havia cap bufet, ni cap moble que s’hi assembl?s. No hi havia ni revistes ni llibres. Nom?s hi havia una catifa antiga a terra, de la qual ja no es distingia el disseny, i un conjunt de sof?s igual de vells: el sof? on en Tengo estava assegut, gros com una balsa, i tres butaques. Hi havia una gran llar de foc al mig de la sala, per? res no feia pensar que s’hi hagu?s fet foc ?ltimament. Tot i ser a mitjan abril, l’habitaci? estava gla?ada: encara conservava la gelor que hi havia calat durant l’hivern. Semblava que fes for?a temps que alg? hagu?s pres la ferma decisi? que all? no s’hi rebrien visites. La Fukaeri va tornar i, com era d’esperar, es va asseure al costat d’en Tengo sense dir res.

Cap dels dos no va dir res durant una bona estona. La Fukaeri estava reclosa en el seu laberint interior, i en Tengo es calmava respirant profundament, en silenci. A banda dels cants dels ocells que de tant en tant se sentien al lluny, a l’interior de la sala regnava un silenci absolut. En Tengo tenia la sensaci? que si afinava l’o?da podria percebre totes les implicacions que contenia aquella calma. No era tan sols que no se sent?s ni un sol soroll: semblava que el silenci mateix volgu?s donar compte d’alguna cosa. En Tengo, sense pensar-hi, va fer un cop d’ull al seu rellotge. Va aixecar el cap per observar el paisatge de la finestra i despr?s va tornar a mirar el rellotge. Havien passat molt pocs segons: el temps passa molt a poc a poc, els matins de diumenge.

Al cap de deu minuts, sense cap av?s, la porta es va obrir de sobte i amb passos apressats va entrar un home prim a la sala de visita. Devia tenir uns seixanta-cinc anys. Duia l’esquena recta com si a dins hi port?s una post de ferro, i la barbeta tirada cap enrere. Tenia les celles molt poblades i portava unes ulleres negres molt gruixudes, com si volgu?s fer por a la gent. Els moviments de totes les parts del seu cos feien pensar en els d’una m?quina compacta i sofisticada. Cap no era sobrer: tots duien a terme una funci? determinada. En Tengo va fer l’intent de posar-se dret per saludar-lo, per? ell li va fer un gest r?pid amb la m? per indicar-li que es qued?s assegut. D’acord amb el senyal, en Tengo va tornar a instal·lar-se al sof?, i l’home, com si es tract?s d’una competici?, va afanyar-se a seure a la butaca del davant. Llavors, durant un moment, l’home es va limitar a observar la cara d’en Tengo sense dir res. No tenia una mirada penetrant, per? els seus ulls ho observaven tot de cap a cap, sense descans. De vegades es tancaven una mica, de vegades s’obrien, com si fossin la lent de la c?mera que estigu?s ajustant un fot?graf.

L’home portava un jersei verd fosc damunt d’una camisa blanca i pantalons de llana de color gris fosc. Totes les peces feien l’efecte d’haver estat molt utilitzades durant deu anys: s’adaptaven molt b? al cos, per? estaven una mica gastades. No devia ser una persona que es preocup?s gaire pel que es posava, o b? al seu entorn no hi havia ning? que es preocup?s per com anava vestit. Tenia els cabells esclarissats, la qual cosa accentuava not?riament la llargada que tenia el seu cap del front al clatell. Anava afaitat i tenia la barra quadrada. Els llavis petits i prominents, com de nen, eren l’?nic tret que no s’adeia amb la impressi? general que produ?a. En alguns llocs li havien quedat p?ls de la barba sense afaitar, per? potser nom?s ho semblava a causa de la llum: la claror del sol de la muntanya que entrava per la finestra semblava tenir una qualitat diferent d’aquella a qu? en Tengo estava acostumat.

– Perdona que t’hagi fet venir tan lluny. -Hi havia una vivesa molt caracter?stica, en la seva manera de parlar: era la pr?pia d’una persona acostumada de fa temps a parlar davant del p?blic, potser defensant els seus punts de vista.- Hi ha circumst?ncies que em fan molt complicat sortir d’aqu?, i per aix? t’he hagut de demanar que vinguessis tu.

En Tengo li va dir que no li feia absolutament res. Despr?s es va presentar i es va disculpar per no tenir targetes de visita.

– Jo em dic Ebisuno -va respondre l’home-, i tampoc tinc targetes de visita.

– Ebisuno -va repetir en Tengo.

– Tots em diuen Professor. Fins i tot, no s? per qu?, la meva filla real em diu professor.

– ?Com s’escriu, el seu nom?

– ?s un nom for?a ins?lit, que nom?s es veu rarament. Eri, escriu-li el meu nom.

La Fukaeri va fer que s?, va treure una mena d’agenda i amb un bol?graf va escriure lentament el car?cters de «salvatge» i de «camp» a la p?gina en blanc, esmer?ant-hi for?a temps. Semblava que els car?cters haguessin estat escrits en un totxo fent servir un clau; no es podia dir que no tinguessin personalitat pr?pia.

– En angl?s seria «field of savages». Abans em dedicava a l’antropologia cultural, i aquest nom ?s molt adequat, per a aquest camp d’estudis -va dir el Professor, mentre els seus llavis dibuixaven un gest que recordava un somriure. Tot i aix?, els ulls no van deixar d’estar alerta ni un moment.- Per? vaig deixar la investigaci? fa for?a temps. El que faig ara no hi t? res a veure. He passat a una altra mena de field of savages, per viure.

Realment era un nom for?a ins?lit, per? en Tengo recordava haver-lo sentit en alguna banda. Estava segur que a la segona meitat dels anys seixanta hi havia un professor fam?s que es deia Ebisuno. Havia publicat uns quants llibres, i en aquella ?poca tenia una reputaci? considerable. No sabia exactament de qu? tractaven els llibres, per? el nom li havia quedat gravat. Tanmateix, en algun moment s’havia deixat de sentir.

– Em sembla que l’he sentit alguna vegada, aquest nom -va dir en Tengo temptativament.

– Podria ser -va dir el Professor, mirant al lluny, com si parl?s amb alg? que no era all?-. Per? deu fer fa molt temps, en tot cas.

En Tengo era capa? de sentir la respiraci? silenciosa de la Fukaeri asseguda al seu costat. Una respiraci? lenta i profunda.

– Tengo Kawana -va dir el Professor, com si lleg?s el seu nom en una placa.

– Aix? mateix -va dir en Tengo.

– Vas estudiar matem?tiques a la universitat i ara n’ensenyes en una acad?mia de Yoyogi -va dir el Professor-. Per?, per una altra banda, tamb? escrius novel·les. Aix? ?s el que m’ha explicat la Fukaeri, fins ara. ??s correcte?

– S? -va dir en Tengo.

– Doncs no sembles ni professor de matem?tiques ni novel·lista.

En Tengo va somriure amb amarguesa.

– Alg? em va dir el mateix, fa no res. Segur que ?s per culpa del meu f?sic.

– No ho he dit en el mal sentit -va dir el Professor. Es va posar un dit al pont de les ulleres negres:- No ?s pas dolent en absolut, no semblar alguna cosa. ?s nom?s que encara no t’has acabat de definir.

– Moltes gr?cies per dir-ho, per?, de fet, encara no s?c novel·lista. Nom?s estic provant d’escriure novel·les.

– Provant.

– ?s a dir, que intento aprendre’n a for?a d’equivocar-me.

– Ja ho entenc -va dir el Professor, i es va fregar les mans lleument, com si s’adon?s per primera vegada que l’habitaci? estava gla?ada-. I, pel que he sentit, vols refer la novel·la que ha escrit l’Eri perqu? sigui m?s bona i intentar que guanyi el premi per a nous autors d’una revista liter?ria. I voleu presentar-la a ella com a novel·lista. ?Ho dic b??

En Tengo va escollir les paraules amb molt de compte.

– B?sicament, s?. Aquest pla el va pensar un editor que es diu Komatsu. Jo no s? si realment el podem dur a terme, per?, ni tampoc si ?s correcte des d’un punt de vista ?tic. La part que em correspon a mi en aquesta hist?ria ?s nom?s la de reescriure el text de Cris?lide d’aire. O sigui, que hi faig una aportaci? t?cnica. De l’altra part se’n fa responsable aquest editor, en Komatsu.

El Professor va estar-se un moment concentrat, pensant alguna cosa. La sala havia tornat a quedar en silenci, i semblaven sentir-se els engranatges del seu cervell funcionant. Despr?s va tornar a parlar.

– Ha estat aquest tal Komatsu qui ha tingut aquesta idea i tu hi col·labores en l’aspecte t?cnic.

– Exactament.

– Jo vinc del m?n acad?mic i la veritat ?s que no m’apassionen gaire, les novel·les, de manera que no conec les pr?ctiques habituals en aquest ?mbit, per? em fa tota la impressi? que aix? que vosaltres voleu fer ?s una mena d’estafa. ?O m’equivoco?

– No, no s’equivoca. A mi em fa la mateixa impressi? -va dir en Tengo.

El Professor va esbossar una ganyota.

– Per?, tot i que dius que tens dubtes sobre si aquest pla ?s ?tic, est?s disposat a continuar-hi participant.

– Potser no ?s exacte dir aix? de continuar, per? ?s veritat que hi vull participar.

– ?I com ?s, aix??

– Aquesta ?s la pregunta que m’he estat fent a mi mateix durant aquesta ?ltima setmana -va dir en Tengo amb tota sinceritat.

El Professor i la Fukaeri van esperar callats que en Tengo continu?s parlant.

– Tant la ra?, com el sentit com?, com l’instint em diuen que m’aparti d’aquesta hist?ria sense perdre ni un moment. Normalment s?c una persona seriosa i amb sentit com?, i no m’agraden els jocs ni les aventures. Potser hauria de dir que s?c t?mid, m?s aviat. Per?, just aquesta vegada, s?c totalment incapa? de dir que no a aquesta idea tan perillosa que ha tingut en Komatsu. I per una sola ra?: Cris?lide d’aire m’agrada molt?ssim. Si es tract?s d’una altra obra, hauria dit que no a l’instant.

El Professor va mirar la cara d’en Tengo amb expressi? de sorpresa.

– ?s a dir, que a tu no t’interessa la part del pla que implica fer una estafa per? tens un gran inter?s a reescriure l’obra. ?Vols dir aix??

– Aix? mateix. Hi tinc m?s que un «gran inter?s». Si Cris?lide d’aire s’ha de reescriure, no penso deixar que sigui ning? altre, que ho faci.

– Ja ho veig -va dir el Professor, i va fer una cara com si s’hagu?s posat una cosa ?cida a la boca sense adonar-se’n-. Ja ho veig. Em sembla que ja ho entenc, m?s o menys, com et sents. ?I l’objectiu d’aquest Komatsu, quin ?s? ?Els diners? ?O b? la fama?

– Si li dic la veritat, jo tampoc no ho acabo d’entendre, qu? vol en Komatsu -va dir en Tengo-. Per? diria que el que l’empeny a fer aix? ?s alguna cosa m?s important, que els diners o la fama.

– ?Per exemple?

– Potser ell no ho admetria, per? en Komatsu tamb? t? una obsessi? per la literatura. Aquesta mena de gent sempre busca el mateix: trobar alguna cosa que, sense cap mena de dubte, sigui aut?ntica, encara que nom?s sigui una vegada a la vida, i oferir-la al m?n en safata.

El Professor va observar la cara d’en Tengo durant un moment.

– ?s a dir, que tots dos teniu una ra? diferent per fer-ho; una ra? que no s?n els diners ni la fama.

– S?, crec que seria aix?.

– Per? sigui quina sigui la ra? que tingueu, tal com dius, es tracta d’un pla for?a perill?s. Si en algun moment del proc?s la veritat sort?s a la llum, ?s segur que hi hauria un esc?ndol, i les cr?tiques que rebr?eu no anirien dirigides nom?s a vosaltres dos. Podria ser que la vida de l’Eri, que nom?s t? disset anys, en sort?s afectada d’una manera fatal. Aix? ?s el que em preocupa m?s, de l’assumpte de qu? estem parlant.

– ?s normal, que estigui preocupat -va dir en Tengo fent que s? amb el cap-. T? tota la ra?.

L’espai que separava les celles negres i espesses del Professor es va reduir un cent?metre.

– Per?, igualment, encara que aix? pugui representar un perill per a l’Eri, tu em demanes que et deixi reescriure Cris?lide d’aire.

– Tal com li he dit abans, aquest desig que sento no t? res a veure amb la l?gica ni amb el sentit com?, i no el puc controlar. Evidentment, far? tot el que pugui perqu? a l’Eri no li passi res, per? tampoc no li puc prometre que no correr? cap perill. Aix? seria dir una mentida.

– Ja ho veig -va dir el Professor, i va tossir una vegada com per fer una pausa en la seva argumentaci?-. Sembla que ets una persona honesta, tot i les circumst?ncies.

– Com a m?nim, intento ser tan franc com puc.

El Professor es va observar un moment les mans, que s’havia posat damunt els genolls, com si fossin una cosa ins?lita. En va mirar els dorsos i despr?s les va girar i en va observar els palmells. Aleshores va al?ar el cap i va parlar.

– ?I, aix?, a en Komatsu li sembla que aquest pla pot funcionar?

– La seva opini? ?s que «en qualsevol assumpte sempre hi ha dues cares que cal considerar» -va dir en Tengo-: la cara bona i la cara no tan dolenta.

El Professor va riure.

– Una opini? for?a ins?lita. Aquest Komatsu, ??s molt optimista o confia molt en si mateix?

– Ni una cosa ni l’altra. Nom?s ?s un c?nic.

El Professor va fer lleugerament que no amb el cap.

– Doncs si ?s un c?nic, vol dir que ?s molt optimista. O b? confia molt en si mateix. Ha d’anar per aqu?.

– Potser s? que hi t? tirada.

– Deu ser una persona complicada.

– For?a complicada -va dir en Tengo-. Per? no ?s gens ruc.

El Professor va sospirar lentament. Despr?s es va girar cap a la Fukaeri.

– ?Qu? et sembla, Eri? ?Qu? en penses, tu, d’aquest pla?

La Fukaeri va fitar un punt indeterminat de l’espai durant un moment i despr?s va dir:

– Em sembla b?.

El Professor va aportar les paraules que faltaven a la resposta concisa de la Fukaeri:

– O sigui, que no t’importa que aquest home reescrigui Cris?lide d’aire.

– No m’importa -va respondre la Fukaeri.

– Podria ser que tinguessis problemes, per culpa d’aix?.

La Fukaeri no va respondre: es va limitar a abrigar-se encara m?s b? amb el coll del c?rdigan. Tanmateix, els gestos amb qu? ho va fer mostraven ben clarament la fermesa de la decisi? que havia pres.

– Potser t? ra?, la noia -va dir el Professor, com si es don?s per ven?ut.

En Tengo observava les petites mans de la Fukaeri, que s’havien convertit en punys.

– Hi ha un altre problema, per? -va dir el Professor-. En Komatsu i tu voleu donar a con?ixer Cris?lide d’aire i presentar l’Eri com a novel·lista. Per? aquesta noia t? un problema de lectura: disl?xia. ?Ho sab?eu, aix??

– Me n’he assabentat per sobre fa una estona, al tren.

– Segurament ?s de naixement. Per culpa d’aix?, sempre s’han pensat que t? alguna mena de retard mental, a l’escola, per? en realitat ?s una noia molt intel·ligent. T? una saviesa molt profunda. Per?, igualment, el fet que tingui disl?xia no pot pas afavorir gaire el vostre pla, per dir-ho suaument.

– ?Quanta gent hi ha, en total, que n’estigui al corrent?

– A part d’ella mateixa, tres persones -va dir el Professor-: jo, la meva filla Azami i tu. No ho sap ning? m?s.

– ?No ho saben, els professors de l’escola on va anar l’Eri?

– No. ?s una escola de poble molt petita. No deuen haver sentit parlar mai de la disl?xia. I, a m?s a m?s, hi va anar durant molt poc temps, a l’escola.

– Aix?, potser s? que podr?em aconseguir d’amagar-ho.

El Professor es va mirar un moment en Tengo, com si estigu?s intentant valorar-lo.

– Sembla que l’Eri hi confia, en tu -li va dir al cap de poc-, tot i que no acabo d’entendre per qu?. Per?…

En Tengo va callar, tot esperant que continu?s.

– Per? jo hi confio, en l’Eri, i si ella diu que podem deixar l’obra a les teves mans, jo no puc fer res m?s que acceptar-ho. De tota manera, hi ha unes quantes coses relacionades amb ella que haur?eu de saber, si realment teniu la intenci? de continuar amb el vostre pla -va dir el Professor, espolsant-se unes quantes vegades el genoll dret dels pantalons com si hi tingu?s algun fil-: on va viure, i com, quan era petita, i com va ser que jo me’n vaig fer c?rrec. Si t’ho comen?o a explicar, ens hi estarem for?a estona.

– L’escolto -va dir en Tengo.

La Fukaeri es va redre?ar al costat d’en Tengo. Encara s’aguantava el coll del c?rdigan amb totes dues mans i el mantenia al voltant del seu.

– Molt b? -va dir el Professor-. Hem de recular a la d?cada dels seixanta. El pare de l’Eri i jo vam ser amics ?ntims durant molt temps. Jo tenia deu anys m?s, per? tots dos f?iem de professors a la mateixa facultat de la mateixa universitat. El nostre car?cter i la nostra visi? del m?n eren for?a diferents, per? congeni?vem molt. Tots dos ens hav?em casat for?a grans, i tots dos hav?em tingut una filla al cap de poc temps de casats, i com que viv?em a la mateixa resid?ncia, les nostres fam?lies sempre anaven juntes a tot arreu. La feina tamb? ens anava b?: en aquella ?poca, ens ven?em com a «acad?mics agressius», i de tant en tant sort?em als mitjans de comunicaci?. Va ser una ?poca plena d’alegria, per diverses raons.

»Per? a mesura que s’acostava la fi de la d?cada dels seixanta, el m?n va comen?ar a fer pudor de socarrim. Als setanta, amb vista a la renovaci? del tractat de pau entre el Jap? i els Estats Units, el moviment estudiantil va comen?ar a intensificar-se, la universitat va ser clausurada, hi va haver xocs amb les forces d’ordre p?blic, es van produir sagnants enfrontaments interns i hi va haver morts. Tot aix? va fer que la situaci? es torn?s for?a complicada, i jo vaig decidir deixar la universitat. Ja de bon principi no m’agradava gaire el m?n acad?mic, i en aquella ?poca se’m va fer totalment insuportable. Tant me feien els qui anaven a favor del sistema com els qui hi anaven en contra: tot plegat, all? no era res m?s que un enfrontament entre organitzacions diferents. I jo, per comen?ar, no hi confio, en les organitzacions, siguin grans o petites. Per l’edat que aparentes, tu llavors encara no hi devies ser, a la universitat, ?oi?

– Quan jo hi vaig entrar les protestes ja havien estat totalment reprimides.

– Vas arribar acabada la festa.

– S?.

El Professor va aixecar un moment les mans enlaire i despr?s les va abaixar fins a col·locar-se-les damunt dels genolls.

– Jo vaig deixar la universitat, i el pare de l’Eri tamb? en va sortir al cap de dos anys. En aquella ?poca, ell compartia les idees revolucion?ries de Mao Zedong i donava suport a la Revoluci? Cultural xinesa, perqu? llavors pr?cticament no ten?em cap informaci? sobre fins a quin punt arribava a ser cruel i inhumana l’altra cara de la Revoluci? Cultural. Citar els textos de Mao Zedong es va convertir en una mena de moda, entre una part dels intel·lectuals. El pare de l’Eri va crear una organitzaci? d’estudiants, una mena d’ex?rcit radical semblant a l’Ex?rcit Roig, i va participar en la vaga de la universitat. Hi va haver estudiants d’altres universitats que van entrar a l’organitzaci? seguint-lo a ell. Durant un temps, el grup que liderava va arribar a ser for?a gran. A petici? de la direcci? de la universitat, les forces antiavalots hi van irrompre, el van detenir juntament amb els estudiants que s’hi havien fet forts i van presentar c?rrecs en contra seva. Despr?s, en vista dels fets, el van acomiadar. L’Eri encara era molt petita, i segurament no se’n recorda gens, de tot aix?.

La Fukaeri no va dir res.

– El seu pare es deia Tamotsu Fukada, i en sortir de la universitat va aplegar deu alumnes que havien format el nucli del seu Ex?rcit Roig i van entrar tots a l’Escola Takashima. Com que la major part dels alumnes havien estat expulsats de la universitat, el m?s urgent era trobar un lloc on anar, i Takashima no era una mala opci?. Se’n va parlar una mica, als mitjans de comunicaci?. ?N’havies sentit res?

En Tengo va fer que no amb el cap:

– No, no res.

– La fam?lia Fukada hi va anar tota junta; ?s a dir, la seva dona i l’Eri el van acompanyar. Tota la fam?lia va entrar a Takashima. ?Saps qu? ?s, oi, l’Escola Takashima?

– En s? quatre coses -va dir en Tengo-. ?s una mena de comuna en la qual tots els aspectes de la vida quotidiana s?n compartits, i que viu de l’agricultura. Tamb? treballen molt amb productes l?ctics, a tot el pa?s. Neguen totalment la propietat privada, i tot el que posseeixen ?s propietat col·lectiva.

– Aix? mateix. En Fukada buscava la seva utopia al sistema de Takashima -va dir el Professor, amb aire trist-. Per? no cal dir que les utopies no existeixen, per molt que les busquem, igual que la pedra filosofal o la joventut eterna. El que fan a Takashima, si vols saber la meva opini?, ?s fabricar robots incapa?os de pensar. Et treuen els engranatges del cervell que et permeten pensar les coses per tu mateix. ?s un m?n com el que George Orwell va descriure a la seva novel·la. Per? com ja deus saber, no n’hi ha pas poca, al m?n, de gent que el que vol ?s viure en aquest estat de mort cerebral. Perqu?, al capdavall, ?s m?s f?cil aix?, perqu? no has de pensar en res complicat i l’?nic que has de fer ?s callar i seguir les ordres dels de dalt. I no passes gana. Potser s? que Takashima ?s la utopia, per a la gent que vol viure en un m?n com aquest.

»Per? en Fukada no era aquesta mena de persona. Era una persona que volia pensar-ho tot per ell mateix, un home que s’havia guanyat la vida treballant professionalment en aix?. Evidentment, aix? ja ho sabia, de bon comen?ament. Quan el van expulsar de la universitat es va endur els alumnes m?s intel·ligents, i, com que no tenia cap altre lloc on anar, va triar aquell per refugiar-s’hi de moment. Dit d’una altra manera: el que li interessava a ell eren els coneixements que li podia proporcionar el sistema de Takashima. El primer de tot, per a ells, era aprendre’n les t?cniques agr?coles. Tant en Fukada com els estudiants havien crescut a la ciutat i no en sabien absolutament res, d’agricultura, igual que jo no s? com es construeix un coet. Per tant, n’havien d’aprendre els coneixements i les t?cniques pr?ctiques partint de zero. I tamb? tenien moltes coses a aprendre sobre distribuci? de mercaderies, les possibilitats i els l?mits de l’agricultura de subsist?ncia o les regles concretes que han de regir la vida comunit?ria. Van viure durant dos anys a Takashima i hi van aprendre tot all? que hi havia per aprendre. Tots aprenien molt r?pid, quan els interessava. Van analitzar amb molta cura els punts forts i els punts febles de Takashima. Despr?s, en Fukada va deixar Takashima amb un grup d’estudiants que el van seguir i se’n va independitzar.

– Takashima era divertit -va dir la Fukaeri.

El Professor va somriure.

– S? que deu ser un lloc divertit, per als nens petits. Per? quan creixen i arriben a una edat en qu? ja tenen criteri propi, la vida a Takashima es converteix en un infern, per a la majoria de nens, perqu? senten el desig de pensar les coses per si mateixos i els de dalt els l’eliminen a la for?a. Com si els fessin un embenat al cervell.

– Un embenat -va preguntar la Fukaeri.

– A la Xina, antigament, a les nenes petites els posaven unes sabates que eren massa petites per a elles, perqu? els peus no se’ls fessin grossos -va explicar en Tengo.

La Fukaeri va quedar callada mentre mirava d’imaginar-s’ho. El Professor va continuar.

– Evidentment, al nucli del grup escindit que liderava en Fukada hi eren ell i els estudiants que havien integrat la for?a inspirada en l’Ex?rcit Roig, per? van sorgir altres persones que s’hi volien afegir i el grup va anar creixent com una bola de neu, de manera que al final va ser m?s nombr?s del que havien imaginat. Al seu voltant no hi havia pas poca gent que havia entrat a Takashima perseguint un ideal per? que no en suportaven el funcionament i havien acabat desil·lusionats. Entre ells hi havia qui volia viure en una comuna a la manera hippie, estudiants d’esquerra frustrats per la derrota que havien sofert en les protestes universit?ries i persones que havien entrat a Takashima farts de la societat convencional i volien viure en un entorn nou, m?s espiritual. N’hi havia de solters i d’altres, com en Fukada, que hi havien portat la fam?lia. Era com una gran reuni? familiar, un grup de gent molt diversa, i en Fukada els feia de l?der. Tenia una capacitat de lideratge innata, com Mois?s, el guia dels israelians. Era molt intel·ligent, tenia dots d’orador i un gran discerniment. Tenia molt carisma, i era for?a robust. S?, diria que feia just la teva al?ada. De manera natural, la gent el situava al centre del grup i acceptava les seves decisions.

El Professor va separar les mans i va indicar la grand?ria del cos d’aquell home. La Fukaeri va observar la dist?ncia entre totes dues mans i despr?s va mirar el cos d’en Tengo, per? no va dir res.

– En Fukada i jo ten?em car?cters i punts de vista totalment diferents. Ell era un l?der nat, i jo era un llop solitari. Ell era una persona molt pol?tica, i jo s?c totalment apol?tic. Ell era un gegant, i jo un nan. Ell era guapo i tenia molta pres?ncia, i jo era un intel·lectual amb pinta estrafol?ria que no agradava gens a les dones. Per?, tot i aix?, tots dos ?rem molt bons amics. Ens respect?vem i confi?vem l’un en l’altre. No exagero si dic que ?rem els millors amics que es poden tenir.

El grup que liderava en Tamotsu Fukada va trobar un poble deshabitat com el que buscaven a les muntanyes de Yamanashi, un poble on gaireb? no vivia ning? perqu? no hi havia joves que continuessin conreant els terrenys i la gent que hi quedava era massa gran per fer les feines del camp. Nom?s van haver de posar-hi els diners per adquirir les cases i els terrenys, inclosos els hivernacles. L’ajuntament tamb? els va donar subvencions amb la condici? que continuessin l’explotaci? dels camps existents. Tamb? van obtenir descomptes fiscals, com a m?nim durant els primers anys. A m?s a m?s, en Fukada tenia una font de capital pr?pia, per b? que el professor Ebisuno no sabia d’on venien aquests diners, ni de quina manera els havia obtingut.

– En Fukada era molt reservat, en relaci? amb aquesta font de capital, i mai no en va revelar el secret a ning?, per?, fos com fos, va treure d’algun lloc la quantitat no gens menyspreable de diners que necessitava per establir la comuna. Amb aquests diners van comprar maquin?ria agr?cola i materials de construcci? i van crear un fons de reserva. Van arreglar ells mateixos les cases que ja existien i van construir les instal·lacions necess?ries perqu? hi poguessin viure una trentena de persones. Aix? va ser el 1974. El nom que van escollir per a la nova comuna va ser el de Sakigake.

?Sakigake?, va pensar en Tengo. Aquest nom li sonava, per?, per molt que s’hi esforc?s, no aconseguia recordar on l’havia sentit. Aix? el va posar ins?litament nervi?s. El professor va continuar l’explicaci?.

– En Fukada estava mentalitzat que seria for?a dur dirigir la comuna durant els primers anys, fins que no s’haguessin adaptat al nou terreny, per? tot va ser m?s f?cil del que havia previst. El temps els va ser molt favorable, i els ve?ns de la zona tamb? els van ajudar, quan va caldre. A la gent li agradava el car?cter franc d’en Fukada, que era el cap del grup, i va quedar impressionada en veure els joves de Sakigake suant la cansada als camps per tirar endavant la collita. Els habitants de la zona els anaven a veure sovint i els donaven consells ?tils. D’aquesta manera, el grup va anar assimilant coneixements pr?ctics sobre l’agricultura i va aprendre a viure en contacte amb la terra.

B?sicament, fins llavors Sakigake havia continuat funcionant amb els principis que havien apr?s a Takashima, per? hi van introduir algunes idees pr?pies. Per exemple, es van passar totalment a l’agricultura ecol?gica. Van optar per no emprar pesticides qu?mics per prevenir les plagues i van cultivar les verdures fent servir nom?s adob org?nic. Tamb? van endegar un sistema de venda d’aliments per correu adre?at a les capes m?s benestants de la ciutat, perqu? aix? podien fixar un preu unitari m?s alt. Van ser els precursors de l’agricultura ecol?gica. Van tenir molta vista. Com que la majoria dels membres del grup havien crescut en entorns urbans, sabien molt b? qu? ?s el que vol, la gent de ciutat: estaria disposada a pagar for?a diners, per tenir verdura bona i fresca, no contaminada. Van signar un contracte amb una empresa de distribuci?, van simplificar el proc?s d’enviament i van crear un sistema propi que els permetia fer arribar els aliments a la ciutat amb molta rapidesa. Tamb? van ser precursors en el fet de presentar com a atractiva la verdura que creix de la terra i no t? un aspecte est?ndard.

– Vaig visitar diverses vegades la granja d’en Fukada, i vaig parlar amb ell -va dir el Professor-. Se’l veia ple de vida, creava un entorn nou i hi provava noves possibilitats. Potser aquella va ser l’etapa m?s tranquil·la i satisfact?ria de totes. I la seva fam?lia tamb? semblava haver-se acostumat a aquella nova vida.

»Tamb? va augmentar el nombre de persones que havien sentit parlar b? de la granja de Sakigake i sol·licitaven d’entrar-hi. La venda per correu va fer que el seu nom s’an?s coneixent cada vegada a m?s llocs, i els mitjans de comunicaci? tamb? n’havien parlat com a exemple de comuna amb ?xit. No eren pas poques les persones que tenien ganes de fugir de la realitat, on vivien ofegats pels diners i la informaci?, i volien viure enmig de la natura, guanyant-se el pa amb la suor del seu front, i aquesta era la mena de gent que se sentia atreta per Sakigake. Quan alg? sol·licitava d’entrar-hi li feien una entrevista i un examen i, si semblava que els podia ser ?til, l’admetien com a membre. No ?s que admetessin qualsevol persona que hi an?s: els membres havien de tenir unes qualitats i uns principis morals alts. Buscaven gent que tingu?s coneixements d’agricultura i que fos prou forta per aguantar el treball f?sic tan dur que feien. Tamb? volien que hi hagu?s un nombre semblant d’homes i de dones, i per aix? les dones hi eren benvingudes. Amb l’augment de persones es va haver d’engrandir tamb? l’explotaci?, per? com que encara quedaven uns quants terrenys i edificis als voltants, no va ser dif?cil fer cr?ixer les instal·lacions. Al comen?ament, el nucli central del grup l’havien integrat persones solteres, per? el nombre de fam?lies va anar augmentant gradualment. Entre els nouvinguts tamb? hi havia persones amb formaci? universit?ria que es dedicaven a professions especialitzades, com ara metges, enginyers, professors o comptables. Aquesta mena de gent era ben rebuda, a l’organitzaci?, perqu? els coneixements especialitzats eren ?tils.

– ?En aquesta comuna tamb? es va adoptar el sistema de propietat col·lectiva origin?ria, com a Takashima? -va preguntar en Tengo.

El Professor va fer que no amb el cap.

– No, en Fukada va deixar de banda la propietat col·lectiva. Pol?ticament era radical, per? es mirava la cosa amb realisme i dist?ncia. El que perseguia era crear una comunitat m?s amable, i no pas una societat que funcion?s com una col?nia de formigues. El sistema que van adoptar va ser el de dividir el grup en diverses unitats dins les quals es desenvolupava la vida col·lectiva. Es reconeixia la propietat privada, i fins a cert punt tamb? es repartien els beneficis. Si alg? no estava content a la unitat a la qual pertanyia, podia passar a formar part d’una altra, i tothom era lliure d’abandonar la mateixa organitzaci? de Sakigake. Tamb? hi havia llibertat per relacionar-se amb l’exterior, i pr?cticament no hi havia cap mena d’adoctrinament ni de rentat de cervell. En Fukada havia apr?s a Takashima que un sistema natural com aquest, que deixava c?rrer l’aire, feia que el treball fos m?s eficient.

Sota la direcci? d’en Fukada, l’economia de la granja de Sakigake havia anat sobre rodes, per? al final la comuna es va dividir en dues faccions ben definides. Aix? era inevitable, des del moment que en Fukada va crear un sistema d’unitats que convivien en pau. Una era la facci? violenta, el nucli de la qual estava integrat per les unitats dels antics membres de l’Ex?rcit Roig que havia creat el mateix Fukada, i que tenia la revoluci? com a fi. Aquest grup considerava que la vida a la comuna agr?cola era tan sols una de les fases que havien de conduir a la revoluci?. Havien de continuar treballant d’amagat mentre feien les tasques del camp fins que, arribat el moment, agafarien les armes i s’aixecarien: aquesta era la posici? que mantenien fermament.

L’altra era la facci? moderada, i, per b? que compartia amb la violenta l’oposici? al sistema capitalista, se n’apartava pol?ticament i tenia com a ideal viure en comunitat enmig de la natura practicant una economia de subsist?ncia. A la granja, la facci? moderada era la m?s nombrosa. Les dues faccions eren com l’oli i l’aigua. At?s que en la feina quotidiana dels camps els objectius eren els mateixos, no hi havia friccions, per? quan el conjunt de la comuna havia de prendre alguna decisi? que tingu?s a veure amb les directrius que la regien sempre hi havia dos punts de vista clarament separats. Passava sovint que no trobaven un terreny de debat com?, i en aquestes ocasions es produ?en discussions molt violentes. Arribats a aquesta situaci?, era q?esti? de temps, que es divid?s la comuna.

A mesura que passava el temps cada vegada es va fer m?s dif?cil mantenir una posici? de neutralitat a l’interior de la comuna. Al final, en Fukada tamb? es va veure obligat a escollir entre una de les dues posicions. En aquella ?poca ell ja s’havia adonat, m?s o menys, que al Jap? de la d?cada dels setanta del segle xx no hi havia espai ni suport per fer la revoluci?. A m?s, des de bon comen?ament ell havia pensat en la revoluci? com en una possibilitat, o, dit d’una altra manera, com en una met?fora, o una hip?tesi. Creia que perqu? la societat estigu?s sana hi havia d’haver qui defens?s idees tan contr?ries al sistema i tan subversives com aquestes, que aquestes idees eren l’esp?cia que li permetia gaudir de bona salut. Tanmateix, l’objectiu que perseguien els estudiants que havia liderat fins aleshores era una revoluci? aut?ntica, que vess?s sang de deb?. Evidentment, en Fukada tamb? n’era responsable: havia estat ell qui amb els seus discursos encesos, tan afins als temps que corrien, els havia ficat al cap tots aquests disbarats. No els havia avisat en cap moment que aquella revoluci? nom?s era de mentida. Era un home honest, i molt intel·ligent. Com a intel·lectual tamb? era excel·lent. Per?, malauradament, era massa loqua? i tenia tend?ncia a emborratxar-se amb les seves pr?pies paraules, i, a un nivell profund, li faltava autocr?tica i sentit de la realitat.

Arribada aquesta situaci?, la comuna Sakigake es va dividir. La facci? moderada va continuar vivint al mateix poble amb el nom de Sakigake, mentre que la facci? violenta es va traslladar a un altre poble abandonat que hi havia a cinc quil?metres de dist?ncia i el va convertir en la base del seu moviment revolucionari. La fam?lia Fukada, com totes les altres, va decidir quedar-se amb la facci? Sakigake. La separaci? va ser m?s o menys amistosa. Va tornar a ser en Fukada qui va obtenir capital d’algun lloc per finan?ar l’establiment de la comuna escindida. Despr?s de l’escissi?, totes dues comunes van continuar mantenint, formalment, una relaci? de col·laboraci?: s’intercanviaven productes que els calien, i, per motius econ?mics, empraven els mateixos canals de distribuci?. Calia que s’ajudessin m?tuament, si volien que les dues petites comunitats poguessin sobreviure.

Tanmateix, en realitat el contacte personal entre els membres de la comunitat original, Sakigake, i la nova comuna escindida es va interrompre aix? que es van separar, perqu? els objectius que perseguien eren massa diferents. Tot i aix?, entre en Fukada i els estudiants radicals que havia liderat fins llavors hi va continuar havent una certa relaci?, fins i tot despr?s de l’escissi?. En Fukada sentia que tenia una gran responsabilitat envers els estudiants, perqu? ell era qui en un principi havia creat l’organitzaci? i l’havia portat a les muntanyes de Yamanashi. No podia limitar-se a pensar en ell mateix i deixar-los de banda. A m?s a m?s, la comuna escindida necessitava la font de capital secreta d’en Fukada, per tirar endavant.

– Era com si en Fukada estigu?s partit en dos -va dir el Professor-. En realitat ja no creia que la revoluci? fos possible ni desitjable, per? tampoc no la podia negar completament. Negar la revoluci? hauria estat com negar la vida que havia viscut fins llavors, com recon?ixer, ni que fos a si mateix, que s’havia equivocat. Aix? no ho podia fer: era massa orgull?s i, a m?s a m?s, tenia por dels conflictes que podrien esclatar entre els estudiants si els deixava sols, perqu? en aquell moment en Fukada encara tenia una certa capacitat per controlar-los.

»Aix?, doncs, en Fukada va comen?ar a viure anant i venint entre Sakigake i la comuna escindida. D’una banda era el cap de Sakigake, i de l’altra aconsellava la comuna de la facci? violenta. Per tant, una persona que ja no creia en la revoluci? continuava alli?onant-ne altres sobre la mateixa q?esti?. Alhora que duien a terme les tasques del camp, els membres de la facci? escindida tamb? s’entrenaven en l’?s de les armes i van comen?ar a fer un adoctrinament ideol?gic estricte. A difer?ncia d’en Fukada, es van tornar cada vegada m?s radicals des del punt de vista pol?tic. La comuna va anar adoptant un secretisme estricte, fins que, arribat un cert moment, van deixar de permetre-hi l’entrada a persones de fora. En considerar-lo potencialment perill?s, les forces de seguretat p?blica van comen?ar a fer un cert seguiment d’aquell grup que predicava la revolta armada.

El Professor es va mirar altre cop els genolls dels pantalons, i despr?s va tornar a al?ar el cap.

– L’escissi? de Sakigake es va produir el 1976; la Fukaeri se’n va escapar i va venir a casa l’any anterior. Va ser en aquella ?poca que la comuna escindida va canviar de nom i es va passar a dir Akebono.

En Tengo va aixecar el cap i va cloure una mica els ulls.

– Un moment -va dir. Akebono. Aquell nom tamb? l’havia sentit, n’estava segur. Per? el record que en tenia tamb? era molt vague, i no el sabia situar. L’?nic que en va trobar van ser uns quants fragments aleatoris de coses que semblaven reals.- ?Akebono no ?s pas aquell grup que va provocar aquell incident tan greu, no fa gaire temps?

– Exactament -va dir el professor Ebisuno, i va mirar en Tengo amb el posat m?s seri?s que li havia vist fins aleshores-. Estic parlant d’Akebono, ?s clar; d’aquell grup que es va fer conegut quan es va enfrontar amb armes a la policia, a les muntanyes de Yamanashi, a prop del llac Motosu.

Un enfrontament armat, va pensar en Tengo. Recordava haver sentit parlar d’aquella hist?ria. Havia estat un incident molt greu. Per?, per alguna ra?, no aconseguia recordar-ne els detalls. Els fets estaven desordenats dins el seu cap, i quan intentava ordenar-los sentia com si li retorcessin el cos, com si la part de dalt i la de baix giressin en direccions oposades. Va sentir un dolor molt intens al centre del cap, i de sobte l’aire que l’envoltava es va fer m?s prim. Els sons li arribaven apagats, com si fos a dins de l’aigua. Li semblava que estava a punt de tenir un d’aquells «atacs».

– ?Que et passa alguna cosa? -va preguntar el Professor amb aire preocupat. Li sentia la veu terriblement llunyana.

En Tengo va fer que no amb el cap i es va espr?mer l’aire dels pulmons per parlar.

– Estic b?. Ara em passar?.

Contents