13

AOMAME
Una v?ctima nata

Quan es va despertar es va adonar que tenia molta ressaca. L’Aomame no en solia tenir mai: per molt que begu?s, l’endem? tenia el cap clar i podia posar-se en marxa aix? que es llevava. Per a ella, aix? era un motiu d’orgull. Per?, per alguna ra?, precisament aquell dia tenia un dolor intens als polsos i una boirina que li entelava la ment. Sentia com si al voltant del cap tingu?s un anell de ferro que s’an?s fent m?s estret. La busca de les hores ja marcava m?s de les deu. La llum del mat? que s’acostava al migdia li feia mal al fons dels ulls, com si li hi clavessin agulles. El soroll de les motos que passaven pel carrer del davant ressonava a l’habitaci? com una m?quina de tortura.

Havia dormit al seu llit despullada, sense res posat, per? no recordava gens ni mica com havia arribat fins a casa. A terra hi havia llen?ada de qualsevol manera, feta un embolic, tota la roba que portava la nit passada; semblava que se l’havia treta ella mateixa, com arrencant-se-la del cos. La bandolera era damunt la taula. Va passar per sobre la roba escampada a terra per anar fins a la cuina i es va beure, seguits, uns quants gots d’aigua de l’aixeta. Despr?s va anar al lavabo, es va rentar la cara amb aigua freda i es va mirar el cos despullat al gran mirall de la porta. Es va examinar detingudament tots els racons del cos, per? no hi va notar cap marca. Va fer un sospir d’alleujament: era una sort. Tot i aix?, a la meitat inferior del cos notava una mica la sensaci? que tenia sempre despr?s d’una nit de sexe intens: una pesantor dol?a que semblava sorgir al fons mateix del seu cos. Tamb? es va adonar que tenia una lleugera mol?stia a l’anus. «Ostres, tu», va pensar, i es va pr?mer les temples amb els dits: s? que havien anat lluny, aquells paios. Per? no recordava res que li hagu?s de saber greu.

Amb la consci?ncia encara nebulosa es va dutxar amb aigua calenta recolzant-se a la paret amb una m?. Es va fregar tot el cos amb sab? per eliminar-ne els records -o alguna cosa sense nom, semblant als records- de la nit passada. Va rentar-se la vagina i l’anus amb una cura especial. Tamb? es va rentar els cabells. Es va raspallar les dents per eliminar l’olor espessa que li feia la boca, tot i el f?stic que li produ?a la pudor de menta de la pasta. Despr?s va plegar el conjunt de roba interior i mitges del terra de l’habitaci? i el va llan?ar al cove de la roba bruta per no veure’l.

Va examinar l’interior de la bandolera que hi havia damunt la taula. La cartera hi era, i a dins hi havia totes les targetes de cr?dit i del banc. La quantitat de diners que hi portava era gaireb? la mateixa: aparentment, l’?nic que havia pagat la nit abans era el trajecte del taxi amb qu? va tornar a casa. Nom?s n’havien desaparegut els condons. Els va comptar i n’hi havia quatre menys. ?Quatre? A la cartera hi havia una nota ben plegada amb un n?mero de tel?fon de la ciutat, per? de qui era aquell n?mero de tel?fon era un misteri absolut.

Es va tornar a estirar al llit per reposar una estona i va recordar tot el que va poder sobre la nit abans. L’Ayumi havia anat a la taula dels homes, s’hi havia posat a parlar alegrement, havien comen?at a beure tots quatre i s’havien entonat. Despr?s havien fet el m?s habitual: havien reservat dues habitacions en un hotel de negocis de prop d’all?. Tal com havien quedat, l’Aomame s’ho va fer amb el dels cabells esclarissats i l’Ayumi amb el jove que estava m?s fort. No havia estat gens malament. S’havien banyat junts i despr?s s’havien esplaiat amb el sexe oral. No s’havia descuidat del cond?, abans de la penetraci?.

Al cap d’una hora havia sonat el tel?fon de l’habitaci? i l’Ayumi li havia preguntat si podien anar-hi, per tornar a beure junts una estona. L’Aomame hi havia estat d’acord, i al cap de poc havien arribat l’Ayumi i l’home que estava amb ella. Llavors havien demanat whisky i gel al servei d’habitacions i se l’havien begut entre tots quatre.

No aconseguia recordar qu? havia passat, despr?s. Quan van tornar a estar tots quatre junts li devia haver pujat la borratxera de sobte, potser per culpa del whisky -l’Aomame no bevia whisky, normalment-, o perqu? no estava sola amb un home, com sempre, sin? que tenia una companya i havia abaixat la gu?rdia. Recordava borrosament que despr?s havien intercanviat les parelles i hi havien tornat, ella al llit amb el m?s jove i l’Ayumi al sof? amb el que era una mica calb. S?, havia anat aix?. I despr?s… Despr?s hi havia una boirina espessa. No recordava res. B?, tant era: millor oblidar-ho sense trencar-s’hi el cap, si no se’n recordava. S’havia deixat anar i havia perdut el m?n de vista: nom?s aix?. Segurament, tampoc no la tornaria a veure m?s, aquella colla.

Per?, ?segur que se l’havia posat, el cond?, la segona vegada? Era aix?, el que l’amo?nava. No podia pas ser, que per una cosa aix? es qued?s embarassada, o agaf?s una malaltia ven?ria. Per? segurament no passaria: per molt borratxa que an?s i per molt que hagu?s perdut el m?n de vista, l’Aomame el cuidava molt, aquest aspecte.

?Tenia algun comprom?s de feina, avui? No, no en tenia cap. Era dissabte i mai no agafava res, els dissabtes. No, s’equivocava: havia quedat amb la mestressa de la Mansi? dels Salzes per anar a Azabu a les tres de la tarda i fer una sessi? d’estiraments. En Tamaru li havia trucat uns dies abans per dir-li que la mestressa havia d’anar a l’hospital per fer-se alguna mena de revisi?, i que si podien passar la sessi? de divendres a dissabte. Se n’havia oblidat completament. Per? encara tenia quatre hores i mitja, fins a les tres de la tarda. Segurament, a aquella hora el cap ja no li faria mal i el tindria m?s clar.

Va preparar caf? ben calent i es va obligar a fer-se’n passar unes quantes tasses gola avall. Despr?s, vestida solament amb el barn?s, es va estirar al llit boca amunt i es va passar el mat? sencer mirant el sostre. No tenia ganes de fer res, nom?s de mirar el sostre. No hi havia res d’interessant, al sostre, per? no es podia queixar: els sostres no estaven pensats per entretenir la gent. El rellotge va marcar les dotze en punt, per? no tenia gens de gana. El soroll dels motors de les motos i els cotxes encara li ressonava dins el cap. Era la primera vegada que tenia una ressaca amb tots els ets i uts.

Tot i aix?, el sexe semblava haver tingut una influ?ncia positiva, en el seu cos. L’experi?ncia d’haver estat abra?ada, observada completament nua, acariciada, llepada, mossegada i penetrada, i d’haver tingut diversos orgasmes, havia aconseguit desfer aquella mena de ressentiment que tenia al cos. ?bviament, la ressaca era molt molesta, per? tamb? tenia una sensaci? d’alliberament que la compensava amb escreix.

Per?, ?fins quan continuaria fent aix??, es va preguntar. ?Fins quan ho podria continuar fent? Aviat faria trenta anys, i no trigaria gaire a veure els quaranta a l’horitz?.

Tanmateix, va deixar de pensar en aquesta q?esti?. Ja hi reflexionaria amb calma un altre dia. De moment, encara no hi havia cap termini que l’obligu?s a afanyar-se. Per pensar-hi seriosament, li caldria…

Llavors va sonar el timbre del tel?fon, com un brogit esfere?dor a l’orella de l’Aomame, com si an?s en un tren que travess?s un t?nel a tota velocitat. Es va aixecar com va poder del llit i va agafar l’auricular. El gran rellotge de la paret marcava dos quarts d’una.

– ?Aomame? -li van preguntar. Era una veu de dona una mica ronca: la de l’Ayumi.

– S? -va dir l’Aomame.

– ?Est?s b?? Tens una veu com si t’acab?s d’atropellar un autob?s.

– Ja ?s aix?, m?s o menys.

– ?Tens ressaca?

– S?, d?u n’hi do -va dir l’Aomame-. ?Com ?s que tens el meu n?mero de tel?fon?

– ?No te’n recordes? El vas escriure en un paper i me’l vas donar. I em vas dir que a veure si torn?vem a quedar aviat. Tu tamb? hauries de tenir el meu a la cartera.

– ?Ah, s?? No recordo res.

– Mm… Ja m’ho pensava, que potser no te’n recordaries. Per aix? t’he trucat, perqu? estava preocupada -va dir l’Ayumi-. No sabia si hauries arribat a casa, encara que et vaig ficar en un taxi en una cru?lla de Roppongi i li vaig donar l’adre?a.

L’Aomame va sospirar.

– No me’n recordo, per? es veu que hi vaig arribar. Quan m’he despertat era al meu llit.

– ?s una sort.

– ?Qu? fas, ara?

– S?c a la feina, com ha de ser -va dir l’Ayumi-. Des de les deu que volto amb el minicotxe patrulla, posant multes de tr?nsit. Ara faig un descans.

– Vaja! -va dir l’Aomame, admirada.

– Tot i que ho noto, que no he dormit prou. Per? m’ho vaig passar molt b?, ahir. Mai no m’havia divertit tant. I va ser gr?cies a tu.

L’Aomame es va pr?mer els polsos amb els dits.

– Si et dic la veritat, de la segona meitat no me’n recordo gaire. O sigui, des que vosaltres dos vau venir a la nostra habitaci?.

– Vaja; aix? s? que ?s una ll?stima -va dir l’Ayumi amb veu seriosa-. Va ser una passada, despr?s. Vam fer un munt de coses, tots quatre, coses que no et creuries mai, com en una pel·l?cula porno. I nosaltres dues tamb? vam fer un n?mero l?sbic despullades. I despr?s…

L’Aomame la va aturar, confosa.

– Em sembla molt b?, per?, ?segur que es van posar el cond?? No me’n recordo, i estic preocupada.

– ?s clar, que s?. Pots estar tranquil·la, perqu? jo s?c molt escrupolosa, amb aix?, i me’n vaig assegurar. A m?s de posar multes de tr?nsit, tamb? vaig als instituts del districte i reuneixo les noies a la sala d’actes i els ensenyo com es posa correctament un cond?, i aquesta mena de coses.

– ?Com es posa un cond?? -va preguntar l’Aomame, astorada-. ?Per qu? els ho ha d’ensenyar, aix?, la policia, a les noies d’institut?

– En principi, l’objectiu d’anar pels instituts ?s donar informaci? sobre el perill que et violin en una cita, qu? cal fer davant un assetjament, de quina manera es poden evitar les agressions sexuals, i coses d’aquestes, per? jo tamb? els explico aix? altre, de passada, com a aportaci? personal. Els dic que, com que fins a cert punt ?s inevitable que tinguin relacions sexuals, que com a m?nim vagin amb compte amb els embarassos i les malalties ven?ries. B?, encara que davant dels professors no parlo tan clar. I per aix?, la q?esti? del cond? s’ha convertit en una mena de deformaci? professional, per a mi. Per molt que hagi begut, no me’n descuido mai. No te n’has de preocupar gens ni mica. Est?s neta i immaculada. On no hi ha cond?, no hi ha penetraci?: aquest ?s el meu lema.

– Moltes gr?cies. Em deixa m?s tranquil·la, sentir-te dir aix?.

– Escolta, ?no vols que t’expliqui tot el que vam fer, ahir a la nit?

– Un altre dia -va dir l’Aomame, i va expulsar tot l’aire esp?s que tenia acumulat als pulmons-. Ja me’n donar?s els detalls en un altre moment. Ara no. Tinc la sensaci? que si m’ho expliques ara, m’explotar? el cap.

– Molt b?, ja t’ho explicar? un altre dia -va dir l’Ayumi, amb veu alegre-. Per? escolta, Aomame. Avui hi he estat pensant tota l’estona, des que m’he despertat: ?no et sembla que podr?em formar un bon equip, nosaltres dues? ?T’importaria, que et torn?s a trucar? Vull dir si em v?nen ganes de tornar a fer el que vam fer ahir.

– No, ?s clar -va dir l’Aomame.

– Que b?!

– Gr?cies per trucar.

– Que et recuperis -va dir l’Ayumi, i va penjar.

Gr?cies als caf?s i al descans, a les dues de la tarda tenia el cap molt m?s clar. Per sort, ja no li feia mal, i nom?s li havia quedat una lleugera pesantor a tot el cos. Va sortir de casa amb una bossa d’esport. Evidentment, no hi portava el picador de gel especial, sin? tan sols una muda de roba i una tovallola. Com sempre, en Tamaru la va sortir a rebre a l’entrada.

La va fer passar a un sol?rium de forma estreta i allargada. La gran finestra de vidre que donava al jard? era oberta, per? n’havien passat les cortines de puntes perqu? no els poguessin veure des de fora. Al costat de la finestra hi havia una filera de plantes de fulles molt boniques. Pels petits altaveus del sostre sonava una m?sica barroca tranquil·la: una sonata per a flauta de bec i clavec?. Al centre de la sala hi havien col·locat una llitera per a massatges, i al damunt ja hi estava estirada la mestressa, de bocaterrosa. Portava un barn?s blanc.

Quan en Tamaru va sortir de l’habitaci?, l’Aomame es va posar la roba c?moda que feia servir quan s’havia de moure. Des de la llitera, tor?ant el coll, la mestressa va observar com l’Aomame es treia la roba. A l’Aomame no li importava que altres dones la veiessin despullada: per a una esportista, aquesta ?s la cosa m?s natural del m?n, i la mestressa tamb? es quedava pr?cticament despullada, quan li feia els massatges, perqu? aix? era m?s f?cil comprovar l’estat dels m?sculs. L’Aomame es va treure la brusa i els pantalons de cot? i es va posar una samarreta i uns pantalons de teixit de punt llis. Despr?s va plegar la roba que s’havia tret i la va deixar apilada en un rac? de la sala.

– Tens un cos molt fibrat -va dir la mestressa. Despr?s es va al?ar, es va treure el barn?s i es va quedar amb un conjunt prim de seda.

– Moltes gr?cies -va dir l’Aomame.

– Abans, jo tamb? tenia un cos com aquest.

– Ja ho s? -va dir l’Aomame, i va pensar que realment devia ser aix?. Fins i tot llavors, que ja havia passat dels setanta anys, el seu cos conservava ben clarament les traces de l’?poca en qu? era jove: no havia perdut la forma, i els pits encara eren prou ferms. L’alimentaci? moderada i l’exercici diari n’havien preservat la bellesa natural. L’Aomame tamb? suposava que a aix? s’hi havia afegit, a m?s a m?s, un cert grau de cirurgia pl?stica, per eliminar les arrugues provocades pel temps i refermar els llavis.- Encara ara t? un cos molt bonic -li va dir.

La mestressa va tor?ar una mica els llavis.

– Moltes gr?cies. Per? no es pot ni comparar amb el d’abans.

L’Aomame no hi va respondre, a aix?.

– D’aquest cos en vaig gaudir for?a, jo, i tamb? vaig fer que altres en gaudissin. ?Saps qu? vull dir, oi?

– S?, que ho s?.

– ?I tu? ?Tu tamb? en gaudeixes?

– De vegades -va dir l’Aomame.

– Potser no n’hi ha prou, de gaudir-ne de vegades -va dir la mestressa, sense deixar la posici? de bocaterrosa-. Se n’ha de gaudir com cal mentre s’?s jove, del cos, fins a tenir-ne prou, perqu? quan et fas gran i deixes de poder-ho fer, els records d’altres temps serveixen d’escalf.

L’Aomame es va recordar de la nit passada. Encara notava lleugerament la sensaci? d’haver estat penetrada per l’anus. ?Li donaria escalf, aquest record, quan fos vella?

Va posar les mans damunt del cos de la mestressa i va comen?ar a estirar-ne els m?sculs a consci?ncia. La pesantor que sentia una estona abans havia desaparegut. Aix? que s’havia canviat de roba i els seus dits havien tocat el cos de la dona, se li havien despertat completament els sentits.

Va anar palpant d’un en un els m?sculs de la mestressa, com si ressegu?s els camins en un mapa. Recordava amb detall el to, la duresa i els reflexos de cadascun, tal com un pianista recorda les notes d’una extensa composici?. L’Aomame estava dotada d’una mem?ria molt precisa, per als cossos, i encara que ella se’n pogu?s oblidar, les puntes dels seus dits els recordaven. Si el tacte d’algun m?scul era diferent del de sempre, per poc que fos, l’estimulava des d’angles diferents, amb diferents graus de for?a, i n’observava la reacci?: si era de dolor, d’alleujament o d’insensibilitat. Quan descobria alguna part que estava tensa no es limitava a relaxar-la amb un massatge, sin? que ensenyava a la mestressa com podia estirar-la ella mateixa. Evidentment, hi havia parts de les quals era molt dif?cil que ella sola en pogu?s eliminar la tensi?; llavors, l’Aomame les hi estirava a consci?ncia. Tanmateix, el que els m?sculs agraeixen m?s ?s que la pr?pia persona els treballi cada dia.

– ?Li fa mal, aqu?? -va preguntar l’Aomame. El m?scul d’on arrencava la cuixa estava molt m?s tens que els altres dies, com si estigu?s petrificat. Li va posar la m? a l’obertura de la pelvis i li va moure molt lleugerament la cuixa en un angle determinat.

– Molt -va dir la mestressa fent una ganyota.

– Molt b?. ?s bo, que senti el dolor. Seria molt mal senyal, que no el sent?s. ?Es podr? aguantar, si li faig una mica m?s de mal?

– ?s clar que s? -va dir la mestressa. No calia que es molest?s a preguntar-ho: la mestressa era molt soferta, i aguantava la majoria de coses sense dir res; podia fer ganyotes, per? no cridava. L’Aomame havia vist moltes vegades cridar de sobte homes grans i forts. Per aix? mai no podia deixar d’admirar-se de la seva for?a de voluntat.

L’Aomame va col·locar el colze dret com a punt de recolzament per fer palanca i li va tornar a tor?ar la cuixa. Es va sentir un espetec sord i l’articulaci? es va moure de lloc. La mestressa va empassar aire, per? no va dir res.

– Ara ja estar? b? -va dir l’Aomame-; no li far? tant de mal.

La mestressa va fer un gran sospir. Tenia el front ple de perles de suor.

– Gr?cies -li va dir amb un fil de veu.

L’Aomame es va passar tota una hora estirant tot el cos de la mestressa, estimulant-li els m?sculs, estirant-los, relaxant-ne les articulacions. Aix? comportava haver-li de fer for?a mal, per? sense dolor no s’arreglava res. Ho sabia l’Aomame i ho sabia la mestressa, i per aix? totes dues van passar aquella hora sense dir-se gaireb? res. En algun moment es va acabar la sonata per a flauta de bec i el reproductor de discos compactes va quedar en silenci. No se sentia res, a banda dels cants dels ocells que s’acostaven al jard?.

– Tinc la sensaci? que el cos se m’ha tornat molt m?s lleuger -va dir la mestressa al cap d’una estona. Estava de bocaterrosa, esgotada. La tovallola grossa que hi havia damunt de la llitera s’havia enfosquit amb la suor.

– Me n’alegro -va dir l’Aomame.

– ?s una sort, tenir-te. Segur que m’ho passaria molt malament, si desapareguessis.

– No es preocupi, que de moment no tinc cap intenci? de desapar?ixer.

La mestressa va fer un petit silenci, com si dubt?s, i despr?s li va preguntar:

– Em fico on no em demanen, per?, ?t’agrada alg??

– S?, que m’agrada alg? -va dir l’Aomame.

– ?s una sort.

– Per?, per desgr?cia, a aquesta persona, jo no li agrado.

– Potser ?s una pregunta una mica estranya -va dir la mestressa-, per?, ?com ?s, que tu no li agrades, a aquesta persona? Objectivament, penso que tu ets una jove molt atractiva.

– Perqu? aquesta persona ni tan sols sap que jo existeixo.

La mestressa va estar-se una estona cavil·lant sobre el que havia dit l’Aomame.

– ?I, per part teva, no tens ganes de fer-li saber que existeixes?

– De moment, no -va dir l’Aomame.

– ?I hi ha alguna ra?? Vull dir perqu? tu no t’hi vulguis aproximar.

– N’hi ha unes quantes, de raons. Per? la principal t? a veure amb com em sento jo.

La mestressa va mirar l’Aomame a la cara, com si estigu?s admirada.

– He conegut for?a gent estranya, fins ara, per? potser tu ets la que ho ets m?s.

L’Aomame va relaxar una mica els llavis.

– No s?c especialment estranya, jo. Nom?s s?c honesta amb els meus sentiments.

– Un cop has decidit el que vols fer, ho mantens.

– Exactament.

– I ets for?a tossuda, i t’enfades f?cilment.

– Potser aix? tamb? ?s veritat.

– Per? ahir et vas deixar anar, ?oi?

L’Aomame es va posar vermella.

– ?Se n’ha adonat?

– Se’t veu a la pell. I se sent per l’olor. Et queden rastres d’home al cos. Amb els anys aprens moltes coses.

L’Aomame va arrufar molt lleument el front.

– Ho necessito, de tant en tant. Encara que s? que no ?s per estar-ne gaire orgullosa.

La mestressa va estirar el bra? i va posar suaument la seva m? damunt la de l’Aomame.

– ?s clar. De vegades cal, aix?. No t’hi has d’amo?nar. No t’estic pas renyant. Per? em fa l’efecte que podries ser feli? d’una manera m?s «normal»; aix? d’unir-te amb la persona que estimes i acabar amb un final feli?.

– Tant de bo an?s aix?. Per? ?s molt dif?cil, ?no?

– ?Per qu??

L’Aomame no va contestar. No era f?cil d’explicar.

– Si tinguessis ganes de parlar amb alg? sobre q?estions personals, parla amb mi, sisplau -va dir la mestressa. Va treure la m? de damunt de la de l’Aomame i es va eixugar la suor amb una tovallola de m?.- Sigui el que sigui. Potser podria fer alguna cosa, per ajudar-te.

– Moltes gr?cies -va dir l’Aomame.

– Hi ha coses que no pots solucionar, deixant-te anar de tant en tant.

– T? tota la ra?.

– Tu no has fet res, que et faci ser pitjor -va dir la mestressa-. Absolutament res. Aix? ho saps, ?oi?

– S? que ho s? -va dir l’Aomame. Aix? era el que pensava: no havia fet res que la fes ser pitjor. Per? igualment despr?s, en quedava un rastre silenci?s. Com el p?sit al fons d’una ampolla de vi.

Fins i tot ara l’Aomame se’n recordava sovint, de qu? va passar despr?s de la mort de la Tamaki Ootsuka. I quan recordava que ja no hi podria tornar a parlar sentia un dolor intens, com si la partissin en dues. La Tamaki havia estat la primera amiga ?ntima que havia tingut mai. Es podien explicar qualsevol cosa, sense amagar-se res. Abans de la Tamaki no havia tingut cap amiga com aquesta, i despr?s d’ella no en va trobar cap m?s. Ning? no la podia substituir. Si no l’hagu?s coneguda, la seva vida hauria estat molt m?s miserable, molt m?s trista, que no pas ara.

Tenien la mateixa edat i jugaven juntes a l’equip de softbol de l’institut municipal on estudiaven. L’Aomame s’havia dedicat amb passi? al softbol durant la secund?ria obligat?ria i la superior. Al principi ho havia fet amb recan?a, nom?s per acabar de completar l’equip perqu? faltaven jugadores, per? despr?s es va convertir en la seva ra? de viure. S’aferrava a aquest esport tal com alg? s’aferra a un pal de la llum perqu? no se l’endugui una ventada molt forta. Necessitava alguna cosa com aquella, per viure. I, a m?s, encara que ella mateixa no se n’hagu?s adonat, tenia unes qualitats excepcionals, com a esportista. Tant a la secund?ria obligat?ria com a la superior va ser la jugadora m?s important de l’institut, i gr?cies a ella el seu equip es divertia i aconseguia bones classificacions als campionats. Aix? li va donar una mena de confian?a en si mateixa -no exactament confian?a, per? s? una cosa semblant-. A dins de l’equip ella tenia una exist?ncia no gens insignificant, i, per petit que fos aquest m?n, hi ocupava una posici? ben definida, cosa que la feia m?s feli? que cap altra, perqu? alg? la necessitava.

L’Aomame era llan?adora i quarta batedora, i era literalment la principal llan?adora i batedora que tenien. La Tamaki jugava com a segona base i era un puntal de l’equip, del qual tamb? era capitana. Era de constituci? petita, per? tenia uns reflexos excel·lents i una gran intel·lig?ncia. Llegia les situacions molt de pressa i en tota la seva complexitat. Cada vegada que es llan?ava la pilota sabia cap on havia d’encarar el cos, i aix? que el batedor la picava veia perfectament la direcci? en qu? anava i corria a cobrir la posici?. Hi ha molt pocs jugadors capa?os de fer aix?. Van ser incomptables les vegades que l’equip va salvar una situaci? adversa gr?cies al seu discerniment. No era capa? de batre la pilota tan lluny com l’Aomame, per? la seva batada era precisa i segura, i corria molt de pressa. A m?s a m?s, tenia uns grans dots de l?der. Mantenia l’equip unit, planificava estrat?gies, donava consells ?tils a totes les jugadores i animava tothom. Era molt exigent amb les jugadores, per? tenia la seva confian?a. Gr?cies a ella, l’equip millorava dia a dia i havia arribat a la final del torneig de T?quio. Tamb? havia participat a la lliga nacional. Tant l’Aomame com la Tamaki havien estat seleccionades com a jugadores de l’equip de la regi? de Kant?.

L’Aomame i la Tamaki es reconeixien m?tuament les virtuts i es van anar fent amigues amb tota naturalitat, sense que cap fes el primer pas, fins a esdevenir inseparables. Quan l’equip feia una sortida passaven molta estona juntes. S’explicaven les coses sense amagar-se res. Quan feia cinqu? de prim?ria, l’Aomame havia decidit separar-se dels seus pares per anar a viure amb un oncle matern. A casa de l’oncle s’havien fet c?rrec de la situaci? i l’havien acollit com un membre m?s de la fam?lia, per b? que, igualment, no ho era pas, de la fam?lia. L’Aomame se sentia sola i tenia necessitat d’afecte. Vivia sense res on agafar-se, sense saber on havia d’anar a buscar un sentit a la vida, o un objectiu per viure-la. La fam?lia de la Tamaki era benestant i tenia una bona posici? social, per? la relaci? entre els pares era nefasta, i l’ambient a casa, desolador. El pare gaireb? no hi anava mai, i de tant en tant la mare patia deliris, i de vegades tamb? tenia mals de cap molt forts i s’estava dies seguits al llit, sense poder-se llevar. Era gaireb? com si la Tamaki i el seu germ? petit haguessin estat abandonats. Els dos nois solucionaven la majoria dels ?pats anant a buscar men?s per emportar-se a restaurants o establiments de menjar r?pid del barri. Tant l’Aomame com la Tamaki tenien raons diferents per dedicar-se apassionadament al softbol.

Aquelles dues noies solit?ries i amb problemes tenien un munt de coses per explicar-se. Un estiu, a les vacances, havien fet un viatge totes dues soles. I un vespre que se’ls havien esgotat els temes de conversa s’havien ficat al llit de l’habitaci? de l’hotel i s’havien acariciat m?tuament els cossos despullats. Havia estat un fet inesperat que tan sols va passar una vegada; no es va tornar a repetir, ni tampoc en van parlar mai. Tanmateix, el fet que hagu?s passat va fer que la seva relaci? es fes m?s profunda, m?s plena de complicitat.

Despr?s d’acabar l’institut i comen?ar a estudiar educaci? f?sica a la universitat, l’Aomame havia continuat practicant el softbol. Gr?cies a ser coneguda a tot el pa?s, havia estat reclutada per una universitat privada que oferia estudis d’educaci? f?sica i havia rebut una beca d’estudis especial. I, naturalment, tamb? s’havia convertit en una jugadora fonamental per a l’equip. Mentre jugava a softbol s’havia interessat per la medicina esportiva i havia comen?at a estudiar-ne seriosament. Tamb? li interessaven les arts marcials: volia absorbir tots els coneixements i les habilitats t?cniques que pogu?s mentre estava matriculada a la universitat. No tenia temps per passar-se el dia sense fer res.

La Tamaki havia entrat a la facultat de dret d’una de les universitats privades de m?s prestigi del pa?s. En acabar l’institut s’havia apartat de les competicions de softbol. Per a ella, que treia molt bones notes, el softbol no havia passat de ser una simple dedicaci? provisional. La seva intenci? era aprovar l’examen oficial de jurisprud?ncia i convertir-se en advocada. Tanmateix, encara que totes dues seguissin camins diferents, l’Aomame i ella havien continuat sent amigues inseparables. L’Aomame vivia en una resid?ncia d’estudiants on no havia de pagar res perqu? la universitat la n’havia eximit, i la Tamaki anava cada dia a la facultat des de la mateixa casa desolada -per? c?moda, des del punt de vista econ?mic- on havia viscut sempre. Menjaven juntes una vegada a la setmana, i durant l’?pat no paraven de xerrar. Per molt que parlessin, mai no se’ls acabaven els temes de conversa.

La Tamaki havia perdut la virginitat la tardor que feia primer. Havia estat amb un estudiant que feia un curs m?s i era membre del mateix club de tenis que ella. Despr?s d’una trobada del club ell l’havia convidat a anar a casa seva i pr?cticament l’havia violada. No ?s que el noi no li agrad?s. Precisament per aix? havia acceptat la seva invitaci? i havia anat sola a casa seva. Per? per a ella havia estat un xoc que ell la forc?s a mantenir-hi relacions sexuals, i que mostr?s una actitud tan rude i egoista. A causa d’aix?, havia deixat el club de tenis i durant un temps havia caigut en una depressi?. Aparentment, aquell incident li havia generat un intens sentiment d’impot?ncia. Va perdre la gana i es va aprimar sis quilos en un mes. El que la Tamaki havia esperat d’aquell noi era comprensi? i delicadesa. Si almenys l’hi hagu?s demanat, si almenys li hagu?s deixat temps per preparar-se, per a ella no hauria estat cap problema, lliurar-li el seu cos. La Tamaki no ho podia entendre de cap manera. Per?, ?per qu? s’havia hagut de posar tan violent? No en tenia cap necessitat, de fer una cosa com aquesta.

L’Aomame l’havia consolat i li havia aconsellat que el castigu?s d’alguna manera. La Tamaki, per?, no hi havia estat d’acord: deia que la culpa havia estat seva, perqu? no havia anat prou amb compte, i que ja era massa tard, per anar-lo a acusar de res. Ella tamb? tenia part de culpa, per haver accedit a anar a casa seva. Potser l’?nic que podia fer era oblidar-ho, va dir. Per? l’Aomame entenia fins a un punt dolor?s el greu impacte emocional que aquest incident havia tingut en la seva amiga. No es tractava d’una q?esti? superficial, com la d’haver perdut la virginitat: era un problema que afectava la part m?s profunda i sagrada de la seva ?nima, que ning? no tenia dret a trepitjar. I el sentiment d’impot?ncia podia malmetre una persona fins a l?mits insospitats.

Per aix? l’Aomame havia decidit castigar-lo ella mateixa. Havia fet que la Tamaki li don?s l’adre?a del noi, havia ficat un bat de softbol en un tub gros de pl?stic per guardar pl?nols i havia anat cap all?. Aquell dia, la Tamaki havia anat a Kanazawa per assistir a un servei religi?s en mem?ria d’un parent, o una cosa per l’estil, i aix? li serviria de coartada. Havia comprovat amb antelaci? que el noi no seria a casa. Va trencar el pany amb un tornav?s i un martell i hi va entrar. A continuaci?, va embolicar el bat amb unes quantes voltes de tovallola i, fent tan poc soroll com va poder, va comen?ar a destrossar tot el que hi havia a la casa: el televisor, el llum de peu, el rellotge, els discos, la torradora, els gerros, tot el que es podia trencar, sense deixar-hi res. Va tallar el fil del tel?fon amb unes tisores. Va arrencar les tapes dels llibres i els va escampar per terra, i va buidar el tub de pasta de dents i el pot de crema d’afaitar damunt la catifa. Va llan?ar salsa damunt el llit. Va estripar les llibretes que hi havia als calaixos. Va partir els llapis i els bol?grafs. Va trencar totes les bombetes. Va fer forats a les cortines i als coixins amb unes tisores. Tamb? va tallar amb les tisores totes les camises que hi havia dins de l’armari. Va tirar un munt de qu?txup damunt dels cal?otets i els mitjons dels calaixos. Va treure els fusibles de la nevera i els va llen?ar per la finestra. Va treure el topall de la cisterna del v?ter i el va trencar. Tamb? va trencar el tel?fon de la dutxa. La destrucci? que va fer va ser meticulosa, exhaustiva i a consci?ncia. Quan va acabar, l’habitaci? s’assemblava molt a una fotografia que havia vist al diari feia un temps del centre de Beirut despr?s de ser bombardejat.

La Tamaki era una noia intel·ligent -les notes de l’Aomame no es podien ni comparar amb les seves- i una jugadora de softbol que als partits jugava amb molta concentraci?, sense abaixar mai la gu?rdia. Quan l’Aomame es trobava en un mal pas, la Tamaki s’acostava al monticle immediatament i li donava consells ?tils, li somreia animadament, li feia un cop al cul amb el guant i se’n tornava a defensar la seva posici?. Tenia una visi? molt ?mplia, un cor molt c?lid i un bon sentit de l’humor. En els estudis tamb? era molt treballadora i s’expressava molt b?. Si hagu?s continuat estudiant, de ben segur que hauria estat una advocada excel·lent.

Tanmateix, amb els homes el seu discerniment perdia pistonada fins a un extrem dif?cil de creure. A la Tamaki li agradaven els homes guapos: li entraven pels ulls. Des del punt de vista de l’Aomame, aquesta tend?ncia era gaireb? malaltissa. Per meravell?s que fos el car?cter d’un home, per excel·lents que fossin les seves capacitats, i per molt que aquest home se li acost?s, si no li n’agradava l’aspecte, la Tamaki no s’hi sentia gens atreta. Per alguna ra?, els homes que li interessaven sempre eren guapos de cara i buits per dintre. I quan es tractava d’homes, la Tamaki era terriblement tossuda i no escoltava el que li deia l’Aomame. Normalment parava atenci? als consells de la seva amiga i els tenia en compte, per? quan li criticava el noi amb qui sortia, no se l’escoltava gens. Havia arribat un moment que l’Aomame s’havia rendit i havia deixat de donar-li consells, perqu? no volia discutir per aquest motiu i acabar perdent la seva amistat. Al capdavall, es tractava de la vida de la Tamaki: no podia sin? deixar-li fer el que volgu?s. Fos com fos, mentre havia estat a la universitat, la Tamaki havia sortit amb molts nois, i sempre hi havia acabat havent algun problema: la tra?en, la ferien i, al final, la deixaven. I ella, cada vegada, es posava hist?rica. Havia avortat dues vegades. En les relacions amb l’altre sexe, la Tamaki era una v?ctima nata.

L’Aomame no sortia amb ning? fix. De vegades la convidaven i ella acceptava, i entre aquells nois n’hi havia alguns que no estaven malament, per? aquelles relacions mai no arribaven a ser gaire estretes.

– ?Penses continuar sola i ser verge per sempre? -li havia preguntat la Tamaki.

– ?s que estic molt ocupada -havia respost l’Aomame-. Amb prou feines si puc acabar tot el que he de fer, cada dia. No tinc temps per sortir amb un noi.

En acabar a la facultat de dret, la Tamaki havia continuat a la universitat per preparar l’examen de jurisprud?ncia. L’Aomame havia trobat feina en una empresa que fabricava begudes esportives i productes diet?tics, i havia continuat jugant al softbol a l’equip de l’empresa. La Tamaki, naturalment, anava cada dia a la universitat des de casa seva, i l’Aomame vivia en una resid?ncia que la seva empresa tenia a Yoyogi-Yahata. Menjaven juntes una vegada a la setmana, com quan estudiaven, i parlaven de tot sense cansar-se’n mai.

Als vint-i-quatre anys la Tamaki s’havia casat amb un home dos anys m?s gran que ella. Quan es va prometre havia deixat d’assistir a les classes de postgrau i havia renunciat a continuar els estudis de dret, perqu? el seu marit no l’hi permetia. L’Aomame nom?s l’havia vist una vegada. Era fill d’un home molt ric i, com era d’esperar, tenia una cara bonica per? mancada de profunditat. Era aficionat als iots. Sabia parlar i se’l veia prou intel·ligent, per? no era una persona considerada, i les seves paraules eren buides. Era la mena d’home que sempre havia atret la Tamaki. Fins i tot feia l’efecte de tenir una part sinistra. A l’Aomame ja no li havia agradat de bon comen?ament; potser a ell tampoc no li havia agradat gaire, l’Aomame.

– No pot pas anar b?, aquest casament -havia dit l’Aomame a la Tamaki. No volia parlar m?s del compte, per? ?s que ara es tractava d’un casament, i no d’un joc d’enamorats qualsevol. No podia quedar callada i fer veure que no s’adonava del que feia la que durant tant de temps havia estat la seva millor amiga. Aquella va ser la primera vegada que discutien violentament. La Tamaki s’havia posat hist?rica, en veure que l’Aomame era contr?ria al seu casament, i li havia deixat anar unes quantes frases molt dures, entre les quals algunes de les que ella tenia menys ganes de sentir. L’Aomame no havia assistit al casament.

Tanmateix, l’Aomame i la Tamaki no havien trigat gaire a reconciliar-se. Molt poc despr?s de tornar del viatge de noces, la Tamaki, sense avisar, s’havia presentat a la resid?ncia de l’Aomame per disculpar-se. Li havia demanat que oblid?s tot el que li havia dit l’?ltima vegada. No sabia qu? li havia passat: havia estat pensant en ella durant tot el viatge de noces. L’Aomame li havia respost que no es preocup?s, per aix?, que estava tot oblidat. I despr?s s’havien abra?at molt fort, i havien fet broma, i havien rigut.

Tot i aix?, despr?s del casament, les oportunitats que tenien de veure’s havien disminu?t molt. S’escrivien sovint, i tamb? parlaven per tel?fon, per? a la Tamaki semblava que li costava molt trobar moments lliures per poder quedar. Posava l’excusa que estava molt enfeinada, portant la casa, que aix? de ser mestressa de casa a temps complet era for?a dur. Per? l’efecte que feia, el to de veu amb qu? ho deia, era que al seu marit no li agradava gaire, que qued?s amb gent de fora de casa. A m?s a m?s, la Tamaki vivia amb els seus sogres, i no podia sortir quan volia. A l’Aomame tampoc no l’havia convidada mai, a anar a la seva nova casa.

De tant en tant, la Tamaki deia a l’Aomame que la seva vida de casada anava b?: el marit la tractava b? i els seus sogres eren molt amables. Tamb? vivia amb tota llibertat. De vegades, els caps de setmana, anaven a Enoshima a navegar amb iot. No li sabia greu, especialment, haver deixat els estudis de dret, perqu? la pressi? que han de suportar els advocats ?s for?a gran. Al capdavall, potser aquella vida tan corrent era la m?s adequada, per a ella. En algun moment tindrien fills i es convertiria en una mare avorrida qualsevol. ?I l’Aomame, que no es buscava parella? La veu de la Tamaki sempre era alegre, i no hi havia cap ra? per dubtar del que deia. «Doncs, quina sort», li deia l’Aomame, i se n’alegrava de deb?: s’estimava molt m?s haver-se equivocat, en la q?esti? del casament, que no pas haver-la encertada. Potser la Tamaki havia trobat el seu lloc a la vida, pensava. O b? s’esfor?ava a pensar-ho.

Com que no tenia ning? m?s que pogu?s considerar amic, en comen?ar a veure menys la Tamaki, l’Aomame s’havia trobat amb m?s hores per omplir, durant el dia. Ja no era capa? de concentrar-se tant en el softbol com abans; quan la vida de la Tamaki es va anar allunyant de la competici?, ella no hi va poder mantenir el mateix grau d’inter?s. L’Aomame tenia vint-i-cinc anys, per? encara era verge. De vegades, quan no aconseguia calmar-se, es masturbava. No es trobava especialment sola: per a ella era dolor?s, mantenir una relaci? gaire estreta amb una altra persona. S’estimava m?s estar sola que no pas aix?.

La Tamaki s’havia su?cidat tres dies abans de fer vint-i-sis anys, un vespre de tardor que bufava molt de vent. S’havia penjat a casa seva. L’havia trobat el seu marit la nit del dia seg?ent, en tornar d’un viatge de feina.

– A casa no ten?em cap problema, i ella no s’havia queixat de res. No se m’acut, per qu? es pot haver su?cidat -havia dit el marit a la policia. Els pares del marit havien dit el mateix.

Per? era mentida. Tant f?sicament com psicol?gicament, la Tamaki estava plena de ferides que li havia causat el sadisme violent i incessant del seu marit. El comportament del marit era molt proper a la paranoia, i els seus pares ho sabien, m?s o menys. La policia tamb? ho havia suposat en fer l’aut?psia i comprovar l’estat del cos, per?, formalment, no havia obert cap cas. Havien cridat el marit i l’havien interrogat, per? la causa de la mort era clarament el su?cidi, i quan ella havia mort el marit era a Hokkaid? en un viatge de feina. No l’havien acusat de res. Tot aix? ho havia explicat el germ? de la Tamaki a l’Aomame uns dies despr?s, en privat.

Hi havia hagut viol?ncia des del comen?ament, i amb el temps aquesta viol?ncia s’havia anat fent m?s terrible i cont?nua. La Tamaki, per?, no podia escapar del malson on s’havia ficat. No n’havia dit ni una sola paraula a l’Aomame, perqu? ja sabia d’entrada qu? li hauria dit, ella, si li hagu?s demanat consell: que fug?s immediatament d’aquella casa. Per? aix? no ho podia fer.

Just abans del su?cidi, al final de tot, la Tamaki havia enviat una llarga carta a l’Aomame. Al comen?ament de la carta deia que ella havia estat equivocada des del comen?ament, i que l’Aomame sempre havia tingut ra?. La carta acabava de la manera seg?ent:

El dia a dia ?s un infern. Per? jo, d’aquest infern, no tinc manera de fugir-ne, perqu? no s? on podria anar. M’empresona un terrible sentiment d’impot?ncia. M’hi vaig ficar jo mateixa, m’hi vaig tancar amb clau i la vaig llan?ar molt lluny. Evidentment, aquest casament va ser un error, tal com deies tu. Per? el problema m?s greu no ?s el meu marit, ni la meva vida de casada, sin? jo mateixa. Em mereixo tot el dolor que sento; no en puc donar la culpa a ning? m?s. Tu ets l’?nica amiga que tinc, l’?nica persona del m?n en qui puc confiar. Per? ja no tinc salvaci?. Recorda’m sempre, si pots. Tant de bo hagu?ssim pogut continuar jugant a softbol per sempre, totes dues juntes.

Mentre llegia la carta, l’Aomame s’havia sentit molt malament. No podia deixar de tremolar. Havia trucat un munt de vegades a casa de la Tamaki, per? ning? no agafava el tel?fon: nom?s sortia el missatge gravat. Havia agafat el tren i havia anat fins a casa seva, al barri d’Okuzawa, a Setagaya. Era una mansi? molt gran, envoltada per un mur alt?ssim. Havia trucat a l’int?rfon, per?, tal com s’esperava, no li havia respost ning?; nom?s se sentia un gos bordant a dins. L’?nic que podia fer era rendir-se i tornar a casa. Evidentment, l’Aomame no ho podia saber, per? en aquell moment la Tamaki ja havia deixat de respirar. Estava sola, penjant d’una corda que havia lligat a la barana de l’escala, en una casa on regnava el silenci, nom?s trencat pels trucs del tel?fon i el timbre in?til de la porta.

L’Aomame gaireb? no s’havia sorpr?s gens, quan li van dir que la Tamaki havia mort; de ben segur que ja s’ho esperava, en el fons. Tampoc no havia sentit tristesa. El que havia sentit, m?s aviat, despr?s de donar una resposta escaient, penjar l’auricular, seure en una cadira i deixar passar for?a temps, havia estat com si se li vessessin tots els fluids del cos. Durant molta estona no s’havia pogut al?ar de la cadira. Havia trucat a la feina per dir que no es trobava b?, havia agafat uns quants dies lliures i s’havia tancat a casa sense fer res. No menjava, no dormia, gaireb? no bevia ni aigua. Tampoc no havia anat al funeral. Li feia l’efecte que a dintre seu alguna cosa s’havia capgirat de sobte, amb un so sec, i sentia amb molta intensitat que a partir d’aquell moment ja no tornaria a ser la d’abans.

Llavors havia determinat que havia de castigar aquell home, que pass?s el que pass?s l’havia de fer fora del m?n, perqu?, si no, de ben segur que trobaria alguna altra dona per repetir el que ja havia fet.

L’Aomame havia invertit molt temps preparant un pla calculat fins a l’?ltim detall. Sabia en quin punt exacte del clatell calia una agulla molt llarga per provocar una mort instant?nia. ?s clar que no tothom era capa? de fer-ho, per? ella s?, que n’era. El que necessitava era entrenar els dits per trobar en poc temps aquell punt tan extremament prec?s i aconseguir un estri adequat per dur-ho a terme. Havia reunit diverses eines i s’havia passat moltes hores ideant-ne una d’especial que semblava un petit picador de gel amb una agulla molt llarga i prima, amb una punta tan fina, freda i esmolada com un determini despietat. Despr?s s’hi havia entrenat a consci?ncia, de diverses maneres. I quan va creure que estava preparada, havia posat en pr?ctica el seu pla. Havia enviat aquell home de cap al Regne del Cel sense vacil·lar, amb fredor i precisi?. Despr?s fins i tot havia dit una preg?ria, una preg?ria que li havia sortit gaireb? autom?ticament.

Pare Nostre que esteu en el cel, santificat sigui el Vostre Nom, vingui a nosaltres el Vostre Regne. Perdoneu les nostres culpes, i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptaci?, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Am?n.

Havia estat despr?s d’aix? que, c?clicament i amb molta intensitat, l’Aomame havia comen?at a sentir la necessitat de buscar cossos d’home.

Contents